diumenge, de març 23, 2014

Hi ha pèrdues irreparables, a tots els efectes


Sóc dels que penso que hi ha pèrdues que no se superen mai. Queda molt clar a "Alabama Monroe", de Felix Van Groeningen.Va ser la representant de Bèlgica als Oscar, en la categoria de pel·lícula de parla no anglesa. El millor de tot és la química que hi ha entre la parella protagonista, l'Elise (que té una botiga de tatuatges) i en Didier, que canta i toca el banjo en una banda de Bluegrass. Viuen una feliç vida de conte.

A l'Elise la interpreta -i ho fa francament bé- una tatuadíssima Veerle Batens. El paper d'en Didier recau en Johan Heldenberg, que també està molt convincent. Tot va fantàsticament bé entre ells, fins que la seva filla, la Maybelle, es posa malalta. A partir d'aquí, comencen a discutir sense aturador, cada vegada amb més intensitat, donant-se les culpes de tot mútuament. Estem davant de l'autodestrucció d'una parella que, des de la diferència, havien aconseguit formar una relació força sòlida. Més enllà del bon treball d'actors, també destaca una atractiva banda sonora, formada per cançons Bluegrass, un estil musical inclòs en el country.

Estem davant d'una història potent, impactant i, per desgràcia, excessivament polititzada. El discurs d'en Didier al voltant de la utilització de les cèl·lules mare per curar malalties se li escapa una mica de les mans. M'imagino que les critiques a la religió, als Estats Units i a George W. Bush no van agradar massa a l'Acadèmia, que es va decidir per "La grande bellezza". "Alabama Monroe" -al final sabem perquè es titula així- és una pel·lícula plena de flashbacks que, si prens una mica de distancia, entra francament bé. S'ha de veure.

"JEUNE ET JOLIE"

Fa temps que segueixo amb atenció François Ozon, un director que no sol decebre. Només un any després d'estrenar "Dans la maison", ara ha torna amb "Jeune et Jolie". Potser no és tan rodona com l'altra, però la bellesa i el magnetisme que transmet la seva protagonista són motius suficients per no perdre-se-la. Parlo de l'espectacular Marine Vacth, de només 22 anys.

En aquesta pel·lícula, Ozon ens parla del despertar sexual i, sense dictar sentència, ens apropa a la prostitució de luxe. La Isabelle (Lea quan treballa) s'hi fica quasi per casualitat i, ja posada, li agrada el poder que ella exerceix sobre els clients i la facilitat amb què entren els diners a les seves butxaques. I això amb només 17 anys! Uns diners que, ben mirat, diria que no necessita; perquè forma part d'una família que li paga tot el que faci falta. La Lea porta una doble vida (estudia als matins), com la Sévérine de Luis Buñuel a "Belle de jour" (1967).

Entre d'altres coses, Ozon també ens diu que tot allò que fem afecta a la nostra família i entorn; i de quina manera! L'Isabelle té mare, padrastre, un germà petit amb qui s'entén molt bé i un reduït grup d'amigues que no tenen ni la més mínima idea del seu pròsper negoci. Pròsper fins que passa alguna cosa i tot canvia... Podríem parlar d'un bon retrat femení, amb el sexe de pagament en el centre del quadre.

"EL MELIC DEL MÓN" (CARLES CASAJOANA)

Emmig del debat sobre la consulta per la indepen-dència de Catalunya, segur que seria molt útil poder redefinir quina és la forma de ser dels catalans. És el que fa, d'una manera molt divertida, Carles Casajuana a "El melic del món". És un llibre àgil, de només 206 pàgines, i està publicat per Columna. Casajuana ja va posar el dit a la nafra amb "L'últim home que parlava català", del qual se'n van vendre 25 mil exemplars.

El llibre que nosaltres llegim acaba sent, més o menys, l'intent d'assaig que intenta escriure Miquel Rovira. És allò del llibre dins del llibre, un recurs força utilitzat en el món de la pintura. Rovira mai no s'hauria imaginat que acceptaria un encàrrec com aquest, però acaba baixant el cap i dient que sí... només per diners, que quedi clar. En Miquel va molt perdut perquè, abans de definir o redefinir com són els catalans, s'ha de respondre la pregunta clau: a qui es pot considerar català i qui no. A en Miquel li sorprèn i, de quina manera, que aquest complicat  encàrrec li faci en Ramón Balaguer, director de la col·lecció d'assaig d'una important editorial. En Ramón, per cert, és un famós escriptor català... que quan publica ho fa en castellà.

"El melic del món" passa francament bé, sobretot perquè la relació entre en Miquel i en Ramon -que de joves havien compartit pis- està molt ben trobada. S'intenten utilitzar un a l'altre, mentre persegueixen els seus objectius particulars. De fet, es necessiten mútuament. És l'única manera que tenen de sortir-se'n. En Ramon aconseguint editar un llibre d'èxit, en català, que li permeti mantenir la feina a l'empresa. En Miquel escrivint alguna cosa amb criteri, que deixi intacte el prestigi recollit amb les seves obres anteriors. No es pot permetre cap ensopegada.

"Catalunya és burgesa, ordenada, pacífica, casolana, com correspon a una gent que viu a gust a casa seva. Castella, en canvi, és terra de sants i de guerrers, d'uns homes que s'escapen horitzons enllà, afamats com llops, a la conquesta de contrades més hospitalàries, o que s'enfilen enlaire, cap al cel, com els personatges del Greco. Al castellà, el paisatge el desficia, li genera uns anhels estranys, l'empeny a la conquesta d'altres terres, al misticisme. Tot sol enmig de la meseta, sota un cel immens, no li cal gaire esforç per pensar en el més enllà, sigui físic o espiritual. Al català, el conforta i el serena, l'aboca a la sensualitat, el convida a despreocupar-se i a menjar, a beure i a fruir de la vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

7 comentaris:

  1. No em va desagradar 'L'últim home que parlava català', però aquest que descrius em sembla molt semblant en forma i fins i tot en temàtica... la veritat és que no em convenç per llegir-lo. Reflexions que ens podríem fer tots, però massa palles mentals per una lectura distreta.

    ResponElimina
  2. Jo l'altre no el vaig llegir. Abraçada, XEXU!

    ResponElimina
  3. Les pelis franceses no m'acaben de convèncer... no se perquè.
    Sembla un llibre interessant, ara en tinc una llista molt llarga, però l'anoto per fer-hi una ullada.

    ResponElimina
  4. Hola. Sí, sí, totalment d'acord amb el que dius sobre Alabama-Monroe. És una peli que cada dia m'agrada més. Algun dia la tornaré a veure. Entenc que hi ha alguns elements excessius, però el resultat és francament intens i torbador. Salut!

    ResponElimina
  5. Ja ens diràs, JOMATEIXA.

    Salut, FLAVIA COMPANY. I amb ganes de llegir el teu llibre, no me'n perdo ni un.

    ResponElimina
  6. Gràcies, Jordi. Espero que t'agradi. :-) M'hi he deixat la pell. :-)

    ResponElimina