El sado completa l'assaig de Von Trier

Quan vaig acabar de veure el primer volum de "Nymphomaniac", de Lars Von Trier, em vaig preguntar a mi mateix si estàvem a mig camí de l'obra mestra. Doncs ara ja puc dir que no. El segon volum està per sota del primer, tot i que tanca força bé aquest dur assaig sobre l'addicció al sexe. En aquest segon volum, el danès introdueix el sado i, encara que no de manera directa, la pedofilia.

Podríem dir que, a través del sado, la Joe intenta recuperar el control de la seva vagina i, com a conseqüència, tornar a gaudir de l'orgasme. Són imatges força dures, més pel que t'imagines que pel que veus, que tampoc no és poc. Que la piquin passa a ser prioritari en la seva vida, fins i tot per sobre de la seva família. Ja ho vaig dir en el comentari del primer volum: en les pel·lícules de Von Trier sempre hi ha una dona que pateix; i molt. Quin és el problema d'aquesta part de "Nymphomaniac"? No sé si s'ha de parlar de problema, però dóna la sensació que tot està agafat pels pèls. En el primer volum tot fruïa amb una certa naturalitat, a diferència d'aquest segon.

M'explico. L'estranya feina que li dóna a la Joe el personatge d'en Willem Dafoe (es fa dir L) sembla una mica forçada. Realment existeix alguna cosa així? Tampoc no s'acaba d'entendre la relació lèsbica que estableix amb la P (Mia Goth). Per cert, la Charlotte Gainsbourg (que cada cop s'assembla més a la Jane Birkin, la seva mare) ja havia treballat al costat de Dafoe -i de manera molt intensa- a "Anticristo" (2009). L'escena final, que no ha rebut massa bones critiques, l'he trobada espectacular. Pot arribar a ser nimfòmana, està clar, però això no vol dir que se n'hagi d'anar al llit amb el primer que passa. El dret a escollir sempre el té i ha d'intentar no perdre'l mai.

En el seu paper de confessor, Stellan Skarsgard ("Melancolía", 2011) fa un paper espectacular.

"ELS AMBAIXADORS" (ALBERT VILLARÓ)

"Els ambaixadors", de l'andorrà Albert Villaró (nascut a La Seu d'Urgell, al 1964) és una novel·la històrica alternativa. Tot passa en dues setmanes de l'any 1949. L'escenari que se'ns planteja és el d'una Catalunya independent, presidida per Manuel Carrasco i Formiguera; quan, en realitat, estava patint la repressió del franquisme. El llibre, de 681 pàgines, està publicat per l'editorial Destino.

Precisament, un dels grans encerts de l'Albert Villaró és combinar personatges reals (canviats de càrrec o d'escenari, com el cas de Carrasco i Formiguera) amb d'altres d'inventats. En una Catalunya normal, amb els mateixos drets i deures que qualsevol altre país, els dirigents de la Jove República Catalana estaven molt preocupats per la desaparició de la xarxa d'espies que tenien desplegada a Madrid. Acaben de desarticular-la! És per això que demanen a Mossèn Farràs -desaparegut voluntàriament des de fa molts anys- que reactivi "Els adormits", un grup que el dictador Sanjurjo mai no va descobrir.

Farràs té un passat tenebrós i ple d'execucions, sempre justificades, se suposa. Queda clar que Sanjurjo mai no va dirigir Espanya i, per si fos poc, va morir al 36. És el mateix any que Villaró es carrega Franco, concretament el dia 18 de juliol; quan, en realitat, estava participant activament en el cop d'estat contra la Segona República. Va ser Mossèn Farràs qui va acabar amb ell, sabotejant el Dragon Rapide. Per cert, l'autor canvia de bàndol a l'escriptor Josep Pla que, com va succeir, vivia a Madrid i feia de corresponsal de La Vanguardia i d'altres mitjans. Pla, amb passat franquista, a "Els ambaixadors" és un dels col·laboradors més actius de Mossèn Farràs, que busca la bomba que estan construint a Madrid per destruir Catalunya. I no explico més.

Estem davant d'una acronia divertidíssima, amb uns personatges molt ben dibuixats; això sí, la majoria molt bons o molt dolents. En Farràs, en Pla, la Caitlín i els irlandesos que ajuden Catalunya cauen bé des que apareixen en escena per primer cop. Són esbojarrats, solidaris entre ells i apassionats al màxim. També una mica talosos i despistats, perquè no dir-ho. Per contra, els espanyols transpuen odi i mala baba del primer a l'últim moment. Estem davant d'una novel·la àgil, ben documentada i que es llegeix amb un somriure babau a la boca. Les últimes vuitanta pàgines, en què ens dóna quatre dades de tots els protagonistes, són brutals. Merescut Premi Josep Pla 2014. Imprescindible.

Per cert, el títol té a veure amb l'obra mestra de Holben, quadre que, amb el mateix títol, s'exposa a la National Gallery.

"Li sap greu per Madrid, perquè és una ciutat que havia arribat a estimar moltíssim. Però aquell vespre la percep entravessada, més dura que mai. No sap si tots aquells transeünts amb mirada neutra amb què es van trobant podien ser informadors en potència. Tots tenen una actitud còmplice, natural o impostada, perquè per als mantenidors del règim la indiferència és considerada encara pitjor que la dissidència. A aquella hora, dotzenes, potser centenars d'agents de l'autoritat, uniformats i sense uniformar, els estan buscant, removent el cel i la terra per trobar-los". 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy