La denúncia s'imposa a la comèdia

"Carmina y amén" és més rodona que "Carmina o revienta" i, per com es desenvolupa, no crec que hi hagi tercera part. Paco León torna a deixar clar que el seu estil de fer comèdia és personal i intransferible. La seva mare, Carmina Barrios, i la seva germana, María León, tornen a estar espectaculars. Ell fa una petita aparició en l'escena final. Una hora i quaranta minuts de bon cinema.

En aquesta segona part, la denúncia s'imposa a la comèdia. És veritat que la pel·lícula té escenes divertides, però n'hi ha d'altres que calen més fons. Penso per exemple, en la dels okupes o quan el metge certifica la mort del marit de la Carmina. Són situacions força reals, que deixen molt clar en quin país vivim i com són les coses: Misèria, enganys, una policia inoperant, manca d'habitatge, immigrants il·legals i polítics corruptes, que sempre fan les coses en benefici propi. Fins i tot un ocell que es diu Bárcenas. Tot tractat en clau de comèdia, sí, però amb càrregues de moltíssima profunditat. Com ha de ser!

"Carmina y amén" té més substància grisa que "Ocho apellidos vascos", que continua arrasant a les cartelleres. La pel·lícula de León -dimarts l'entrevistarem a "Els Matins" de TV3- se'n va emportar el premi al millor guió en l'últim festival de Màlaga. Allà, el jurat també va escollir Yolanda Ramos com a millor actriu de repartiment. Fa un paper curt, però espectacular. Interpreta a "la catalana", una mena de massatgista addicte als porros i amb nocions de reiki. Protagonitza algún dels moments més divertits de la cinta, com quan parla amb el la iaia que -suposadament- es comunica amb la Reina per Skype.

"EL VIENTO SE LEVANTA"

Als seus 73 anys, Hayao Miyazaki continua regalant-nos pel·lícules inoblidables. La darrera és "El viento se levanta", com sempre produïda pel prestigiós Studio Ghibli. El protagonista és en Jiro que, des de ben petit, somia en dissenyar avions... tot i que és curt de vista. La història s'inspira en l'enginyer aeronàutic italià Giovanni Battista Caproni (1886-1957).

Entre altres missatges, Miyazaki ens diu que, amb ganes i molta empenta, tot és possible. Tot... o quasi tot, perquè, malauradament, els somnis mai no són complerts. En Jiro aconsegueix fer uns avions preciosos, però també letals, sobretot en el decurs de la Segona Guerra Mundial. "El vent s'aixeca i cal intentar viure", ens diuen en un moment donat. Una veritat com un temple. El tema central, el del disseny d'avions, està molt ben secundat per una bonica i alhora trista història d'amor. Als Òscars va estar nominada com a millor pel·lícula d'animació, però va guanyar "Frozen", de la qual en parlaré la setmana vinent.

Visualment parlant, estem davant d'una pel·lícula preciosa, amb uns paisatges bonics i plens de vida... fins que algú se l'emporta. "El viento se levanta" també ens serveix per repassar moments històrics importants, com el terratrèmol de Kanto, la Gran Depressió, l'epidèmia de la tuberculosi o l'entrada del Japó a la Segona Guerra Mundial. Per cert, en una conversa, dos dels protagonistes, parlen de "La muntanya màgica", de Thomas Mann.

"LA CUINERA" (COIA VALLS)

Com en Jaume Miravall a "El mercader", la Constança Clavé és un personatge que t'atrapa des d'un primer moment. Ella és la principal protagonista de "La cuinera", la darrera novel·la històrica de la Coia Valls (Reus, 1960). Està publicada per Ediciones B i té 396 pàgines. L'autora data el llibre entre els 1770 i 1780, majoritàriament a la ciutat de Barcelona. La Constança hi arriba des de Lima, al Perú, quan només té setze anys.

"La cuinera" és un llibre ple d'olors i de sabors, perquè preparar bon menjar és la passió que manté viva a la Constança que, un cop mort el seu pare -que servia al virrei Manuel d'Amat-, va haver de tornar a començar de zero. Esperava una vida agradable i bonhomiosa a casa dels seus avis, però quan arriba a Barcelona s'adona que la família llunyana no sempre és com un s'imagina en somnis, La noia arriba amb un petit i únic tresor: el llibre de receptes del seu primer mestre, el xef Antoine Champel. El llibre i un nom, el de Pierre Bres, un cuiner francès amb molt de pes en la societat barcelonina de l'època. Trobar-lo i posar-se als seus serveis pot ser la seva única taula de salvació.

A "La cuinera", la Coia ens presenta una Barcelona bruta i amb molta misèria. Hi ha homes i dones amb moltes ganes de fer la revolució, però saben que ningú no els posarà les coses fàcils. Una misèria -sempre ha estat així, res canvia- que contraposa amb la finor de les cases més exquisides, on habitualment cuina el gran Pierre Bres. És un misògam en tota regla. A més a més, està sobreestimat, fa la rosca als poderosos i s'aprofita, sempre que pot, dels més necessitats. Tot en benefici del seu pròsper negoci. Fins que la Constança li trenca els esquemes. D'ella també se'n val, i molt, però acaba necessitant-la. Les habilitats culinàries de la noia no tenen límits. Estic convençut que, a través del menjar, hauria pogut aconseguir qualsevol cosa.

Estem davant d'una novel·la plena d'aventures, ben documentada i, sobretot, molt àgil. Diria que et desperta la gana de la primera a l'última pàgina. És la història d'un somni, d'una noieta que va deixar tot el que tenia a Lima. Allà també s'hi va quedar l'Iskay, el seu amic de l'ànima. La Constança, l'Iskay i en Ventura -casat amb la seva àvia- són els personatges més simpàtics. La que més ràbia fa és la vídua De Acevedo. L'escena dels cabells la vaig trobar d'una crueltat total. I fins aquí puc explicar.

"La Constança va complir fil per randa la seva promesa. Mai no s'havia vist al poble d'Albons un àpat com el que va preparar per al Baró de Maldà. Després d'un saborós plat d'escudella, la Constança va servir un rostit d'ànec cobert amb ous i sucre que va fer les delícies del baró. Però el que li va robar el cor definitivament i el va sorprendre d'allò més va ser el conill cuinat amb xocolata. El seu secret residia en la picada, que incorporava a la cassola una estona abans de treure el guisat del foc. No només l'elaborava a base de pa, alls i fetge fregit: el fet d'incorporar-hi les ametlles i la xocolata, i de deixatar la mescla amb vi ranci, li atorgava un resultat sorprenent".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy