En aquesta segona part, la denúncia s'imposa a la comèdia. És veritat que la pel·lícula té escenes divertides, però n'hi ha d'altres que calen més fons. Penso per exemple, en la dels okupes o quan el metge certifica la mort del marit de la Carmina. Són situacions força reals, que deixen molt clar en quin país vivim i com són les coses: Misèria, enganys, una policia inoperant, manca d'habitatge, immigrants il·legals i polítics corruptes, que sempre fan les coses en benefici propi. Fins i tot un ocell que es diu Bárcenas. Tot tractat en clau de comèdia, sí, però amb càrregues de moltíssima profunditat. Com ha de ser!
"Carmina y amén" té més substància grisa que "Ocho apellidos vascos", que continua arrasant a les cartelleres. La pel·lícula de León -dimarts l'entrevistarem a "Els Matins" de TV3- se'n va emportar el premi al millor guió en l'últim festival de Màlaga. Allà, el jurat també va escollir Yolanda Ramos com a millor actriu de repartiment. Fa un paper curt, però espectacular. Interpreta a "la catalana", una mena de massatgista addicte als porros i amb nocions de reiki. Protagonitza algún dels moments més divertits de la cinta, com quan parla amb el la iaia que -suposadament- es comunica amb la Reina per Skype.
"EL VIENTO SE LEVANTA"
Entre altres missatges, Miyazaki ens diu que, amb ganes i molta empenta, tot és possible. Tot... o quasi tot, perquè, malauradament, els somnis mai no són complerts. En Jiro aconsegueix fer uns avions preciosos, però també letals, sobretot en el decurs de la Segona Guerra Mundial. "El vent s'aixeca i cal intentar viure", ens diuen en un moment donat. Una veritat com un temple. El tema central, el del disseny d'avions, està molt ben secundat per una bonica i alhora trista història d'amor. Als Òscars va estar nominada com a millor pel·lícula d'animació, però va guanyar "Frozen", de la qual en parlaré la setmana vinent.
Visualment parlant, estem davant d'una pel·lícula preciosa, amb uns paisatges bonics i plens de vida... fins que algú se l'emporta. "El viento se levanta" també ens serveix per repassar moments històrics importants, com el terratrèmol de Kanto, la Gran Depressió, l'epidèmia de la tuberculosi o l'entrada del Japó a la Segona Guerra Mundial. Per cert, en una conversa, dos dels protagonistes, parlen de "La muntanya màgica", de Thomas Mann.
"LA CUINERA" (COIA VALLS)
"La cuinera" és un llibre ple d'olors i de sabors, perquè preparar bon menjar és la passió que manté viva a la Constança que, un cop mort el seu pare -que servia al virrei Manuel d'Amat-, va haver de tornar a començar de zero. Esperava una vida agradable i bonhomiosa a casa dels seus avis, però quan arriba a Barcelona s'adona que la família llunyana no sempre és com un s'imagina en somnis, La noia arriba amb un petit i únic tresor: el llibre de receptes del seu primer mestre, el xef Antoine Champel. El llibre i un nom, el de Pierre Bres, un cuiner francès amb molt de pes en la societat barcelonina de l'època. Trobar-lo i posar-se als seus serveis pot ser la seva única taula de salvació.
A "La cuinera", la Coia ens presenta una Barcelona bruta i amb molta misèria. Hi ha homes i dones amb moltes ganes de fer la revolució, però saben que ningú no els posarà les coses fàcils. Una misèria -sempre ha estat així, res canvia- que contraposa amb la finor de les cases més exquisides, on habitualment cuina el gran Pierre Bres. És un misògam en tota regla. A més a més, està sobreestimat, fa la rosca als poderosos i s'aprofita, sempre que pot, dels més necessitats. Tot en benefici del seu pròsper negoci. Fins que la Constança li trenca els esquemes. D'ella també se'n val, i molt, però acaba necessitant-la. Les habilitats culinàries de la noia no tenen límits. Estic convençut que, a través del menjar, hauria pogut aconseguir qualsevol cosa.
Estem davant d'una novel·la plena d'aventures, ben documentada i, sobretot, molt àgil. Diria que et desperta la gana de la primera a l'última pàgina. És la història d'un somni, d'una noieta que va deixar tot el que tenia a Lima. Allà també s'hi va quedar l'Iskay, el seu amic de l'ànima. La Constança, l'Iskay i en Ventura -casat amb la seva àvia- són els personatges més simpàtics. La que més ràbia fa és la vídua De Acevedo. L'escena dels cabells la vaig trobar d'una crueltat total. I fins aquí puc explicar.
"La Constança va complir fil per randa la seva promesa. Mai no s'havia vist al poble d'Albons un àpat com el que va preparar per al Baró de Maldà. Després d'un saborós plat d'escudella, la Constança va servir un rostit d'ànec cobert amb ous i sucre que va fer les delícies del baró. Però el que li va robar el cor definitivament i el va sorprendre d'allò més va ser el conill cuinat amb xocolata. El seu secret residia en la picada, que incorporava a la cassola una estona abans de treure el guisat del foc. No només l'elaborava a base de pa, alls i fetge fregit: el fet d'incorporar-hi les ametlles i la xocolata, i de deixatar la mescla amb vi ranci, li atorgava un resultat sorprenent".
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
3 comentaris:
tres en una, la pel.licula anterior no l'he vista però la veritat és que Paco Leon em sembla un tipus molt interessant així que m'anoto les pelis ....gràcies! en aunnt als llibres gracies per les recomanacions en tinc una pila encara pendents
salutacions!
Jordi,
acabe de ressenyar "Carmina y amén"coincidim plenament,m´ha agradat més que la primera i Paco León es consolida com un autor cada vegada més interessant i particular.
Bsts
Fa poc vaig veure per la televisió "Carmina o revienta" i si, va estar bé, però crec que deixaré aquesta segona part també per quan la facin per la tele.
De fet, tampoc he vist els ocho,... no sé, no em crida gens. Si fins i tot em crida més anar a veure el Capitan América! avui me l'han recomenat molt. I a mi, el capitan América és el personatge marvel que menys gràcia em fa, xò que es veu que té també molt més substància gris de la que sembla.
L'has vist?
Publica un comentari a l'entrada