L'amor de mare a fill no té límits!

Si el teu fill atropellés mortalment algú, Fins on arribaries per evitar-li la presó? Mouries tots els teus contactes, en cas que els tinguessis? Això és el que planteja la pel·lícula romanesa “Pozitia Copilului”, que aquí s’ha traduït com “Madre e hijo”. Dirigida per Calin Peter Netzer, va guanyar l’Ós d’Or al Festival de Berlín. Aquest drama implacable és un dels millors títols del moment.

La Cornelia Keneres, interpretada magistralment per Luminita Gheorghiu (“Código desconocido”, 2000) no té cap dubte. Pertany a la classe alta de Romania i, des d’un primer moment, ho té molt clar: Mourà els fils que siguin necessaris per protegir al seu fill. L’escena en què coincideix a la comissaria amb la família del nen mort és espectacular. La tensió que hi ha entre ells és brutal. La Cornelia decideix ajudar al Barbu tot i que ells dos no es porten massa bé. Des de fora, fa la sensació que és egoista i desagraït. “Si haguessis tingut dos fills, com et vaig dir” -li comenta la seva cunyada a la Cornelia, al començament de la pel·lícula- “hauries pogut escollir”. És a dir, que quedar-se amb el “fill bo” i passar d’aquest.

“Madre e hijo”, que dura 112 minuts, és una pel·lícula tensa i, sobretot, molt propera. Calin Peter Netzer aconsegueix, molt ràpidament, que et posis en la pell dels protagonistes i pateixis amb ells. A la pell de la Cornelia, però també als de la família del mort, que intenta superar la trágica situació amb la màxima dignitat possible. No tenen els diners, ni la posició ni els contactes de la Cornelia, però es mereixen el mateix respecte... o fins i tot més. L’evolució dels dos policies de la comissaria, des del dia que passen els fets, és molt impactant. Sempre hi ha algú que mana, per sobre teu, que et pot acabar tocant-te el crostó. Passen de l’antipatia inicial a una submissió espectacular. Per desgràcia, la majoria de vegades, qui paga mana. Molt recomanable.

"BIG BAD WOLVES"

Al mes d’octubre passat, Quentin Tarantino va dir de “Big Bad Wolves” que, fins al moment, era la pel·lícula del 2013 que més li havia agradat. Al Festival de Sitges va guanyar dos premis: Millor director i millor banda sonora. A mi m’ha agradat força, però haig de reconèixer que no és un títol per a tots els públics. El fet que la pedofília sigui l’eix central de la història fa que sigui inclassificable.

Estem davant d’un thriller molt contundent, amb grans dosis d’humor negre, dirigit a quatre mans pels israelians Aharon Keshales i Navot Papushado. És la seva segona pel·lícula, després de debutar, sense massa èxit, amb “Rabies” (2010). La Policia busca un assassí en sèrie. Ha matat a tot un seguit de nenes, després d’abusar d’elles i de torturar-les fins a punts insospitats. Hi ha un dia que un dels pares, amb passat de soldat, decideix prendre’s la justícia per la seva pròpia mà, torturant a un sospitós, professor de religió. Està convençut que és l’assassí i que no s’equivoca. Inicialment, ho fa amb la col·laboració d’un policia suspès per negligència. Les interpretacions són força bones.

Hi haurà qui qualificarà l’humor de la pel·lícula de genial; i hi haurà qui dirà que frega el ridícul. Donaré la raó als dos grups. Els acudits estan al límit, com quan la mare del torturador el truca per telèfon i li demana al profesor, ple de sang, que el perdoni un moment. Deixa a sobre de la taula el martell amb què li està trencant els dits i puja al pis de dalt de la casa per poder parlar amb tranquil·litat. El nivell és aquest. És una pel·lícula per gaudir-la sense fer massa preguntes. Si ho fas, i penses en la pedofília i la tortura, corres el risc d’acabar aclaparat.

"MANIAC"

"Maniac", del francès Franck Khalfoun, és una de les pel·lícules més desagradables que he vist darrerament. Es tracta d'un remake de l'estrenada per William Lustig l’any 1980. Està interpretada per Elijah Wood i per la guapíssima Nora Arnezeder (“París, París”, 2008). Wood interpreta a en Frank, propietari d’una botiga de maniquins i assassí en sèrie.

La violència, si està justificada, mai no m’ha fet nosa en el cinema. Els sud-coreans, per exemple, en saben un pou. La col·loquen quan toca, en la seva justa mesura. A “Maniac”, però, quasi sempre és gratuïta. No crec que sigui necessari que veiem, amb tot luxe de detalls, com en Frank mata a les seves víctimes, sempre innocents. L’escena final, que no explicaré, és fastigosa! I, per si fos poc, no té cap mena de sentit. Tot això perquè el protagonista mai no ha superat que la seva mare l’abandonés. Ni per veure en DVD.

“9N 2014”

Jaume Barberà (Mollet del Vallès, 1955) s’autodefineix com a periodista combatiu o, fins i tot, tòxic. Per què? Doncs perquè s’ha decidit a denunciar la corrupció que hi ha a la política actual. I ho ha fet amb frases com “No vull tenir més mandataris que em menteixin dia i nit” o “No vull tenir més classe política que entén que la política és no escoltar el poble”. Actualment, en Jaume presenta el programa "Retrats" al Canal 33.

Després de triomfar amb “S’ha acabat el bròquil”, Barberà ha tornat amb “9 N 2014”, un dels grans èxits de l’últim Sant Jordi. El llibre està publicat per Ediciones B, recull les seves converses amb Josep Maria Fonalleras i és molt curtet. Només té 150 pàgines. Està dividit en dues parts. En la primera, Barberà analitza la situació política i econòmica mundial. I ho fa amb un munt de dades, que sempre posa sobre la taula. Fins i tot ens dóna tot un seguit de links per ampliar les informacions aportades, en cas que ho creguem oportú. No està satisfet de pràcticament res, perquè tot és millorable. Una conclusió? Els polítics haurien de pensar menys en ells i més en nosaltres.

La segona part de “9 N 2014” està dedicada al futur de Catalunya i a la necessitat de votar. Assegura que ha quedat clar que no hi ha encaix possible amb Espanya i que s’han de buscar alternatives viables. Quan parla de la independència diu coses com aquesta: “Si vols que et digui la veritat, estic decebut per la poca qualitat argumental i intel·lectual de tots els que s’oposen a la independència de Catalunya. I no et dic res de quan parlen del nacionalisme dels altres. Què és la bandera espanyola de 24 metres quadrats. Amb un màstil de 50 metres per suportar els 35 metres de pes, que hi ha a la plaça Colón de Madrid? Un homenatge a Walt Disney? Podríem comptar amb els dits els “intel·lectuals” espanyols que no s’hagin limitat a ridiculitzar i/o insultar amb literatura rància, tronada i llefiscosa la voluntat majoritària del poble de Catalunya”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy