L'amor, a distància, potser no ho és tant

"10.000 KM" és el primer llargmetratge de Carlos Marqués-Marcet. Al Festival de Màlaga va guanyar cinc premis (inclosos els de millor pel·lícula, director i actriu). Natalia Tena també se'n va emportar la distinció de millor actriu a Austin i David Verdaguer el de millor actor. Són els dos únics protagonistes de la pel·lícula. En els 98 minuts que dura no hi surt ningú més.

El gran encert de "10 KM" és la química que hi ha entre en David i la Natalia. El seu gran treball interpretatiu fa que la història sigui molt creïble. Des d'un primer moment et poses a la seva pell i et preguntes què faries en una situació similar. La Natalia, que va néixer a Londres fa 29 anys, té un currículum cinematogràfic espectacular, amb el paper de salvatge a la sèrie televisiva "Juego de tronos" i el de Nymphadora Tonks en quatre de les pel·lícules de Harry Potter. Vaig tenir l'oportunitat de conèixer-la divendres, al programa "Els Matins" de TV3, i em va semblar encantadora. A més a més de ser actriu, canta amb el grup Molotov Jukebox.

En Sergio i l'Alex fa set anys que viuen junts; i creuen que és el moment perfecte per tenir una filla. Però, quan menys s'ho esperen, ella rep una oferta per muntar una exposició fotogràfica a Los Angeles. S'hi haurà d'estar, com a mínim, un any. Lògicament, la relació en surt perjudicada. Durant tot asquest temps es veuen per càmera web, es passen missatges per Whatsapp i poca cosa més. La distancia provoca que es facin moltes preguntes sobre qui són i cap a on van com a parella i si cal o no seguir junts.

Visualment, la pel·lícula és molt innovadora. Hi ha un cop, per exemple, que a la pantalla de cinema només s'hi veu l'e-mail que està escrivint en Sergio; i un altre, les fotos que està retocant l'Alex. El més habitual, però, és que veiem als protagonistes a través de les pantalles dels seus ordinadors. Encara que no hi tingui massa a veure, "10.000 KM" m'ha fet pensar en "Her", d'Spike Jonze.

"THE LUNCHBOX"

Definitivament, el cinema de l'Índia està de moda. Després de l'exit de la sensacional "Gangs of Wasseypur", ha arribat a les cartelleres "The Lunchbox". Des d'un punt de vista argumental no tenen res a veure, però el seu director, Ritesh Batra, també s'allunya de les línies bàsiques de Bollywood: balls populars i pobresa. Estem davant d'una pel·lícula petita, però dolça i delicada.

Batra ens explica la relació epistolar entre un home i una dona. No es coneixen de res. Les cartes d'un a l'altre viatgen dins d'una carmanyola. Tot comença per una errada en el transport del menjar de la ciutat de Mumbai, conegut popularment com a Dabbawala. Les dones cuinen al llarg del matí i una empresa s'encarrega de distribuir les carmanyoles -i de tornar-les- als seus respectius destinataris. El dinar fet per l'Ila, que interpreta la debutant Nimrat Kaur, arriba a un home equivocat, en Saajan Fernandes, que el gaudeix molt més que el marit. El paper d'en Saajan el fa Irrfan Khan ("La vida de Pi", 2012). A partir d'aquest moment, s'obre un món nou per a tots dos, ple de gustos i olors.

La resta de personatges que surten a la pel·lícula no tenen gens d'importància. Fa la sensació que Batra els podria haver estalviat o, en tot cas, donar-los més consistència. És el cas del treballador que ha d'ocupar el lloc d'en Fernandes quan es jubili. Li dóna vida Nawazuddin Siddique, el brutal Faizal Kan de la segona part de la citada "Gangs of Wasseypur". "The lunchbox", que és una aposta segura, va triomfar al Festival de Toronto, amb la nominació a la millor pel·lícula per part del públic.

"MANAZURU" (HIROMI KAWAKAMI)

Hiromi Kawakami (Tòquio, 1958) és una de les meves referències de la literatura oriental, junt amb Haruki Murakami. He llegit tot el que s'ha publicat d'ella, en castellà (Acantilado) o en català (Quaderns Crema). L'últim llibre es titula "Manazuru" (Una història d'amor)". Té 214 pàgines i he escollit la traducció de Marina Bornas Montaña. És una història subtil, protagonitzada per tres dones d'una mateixa família: àvia, mare i filla.

Qui té més pes, i de llarg, és la Kei, que intenta sobreviure sense el seu marit. En Rei va desaparèixer fa dotze anys, sense deixar rastre. No sap si està viu o està mort, però ella, a la seva manera, el continua estimant. De fet, estima la seva absència, a la qual no s'ha acabat d'acostumar mai. Manazuru és un lloc físic, on ella acudeix, de tant en tant, per intentar reflexionar i intentar descobrir més coses sobre l'adéu d'en Rei. Suposo que els desplaçaments a aquesta localitat de Kanagawa són reals, però els realment importants són els viatges interiors de la Kei, els que li serveixen per intentar buscar la pau amb el seu propi esperit.

Com en totes les seves novel·les, Kawakami ens presenta personatges molt ben desdibuixats, persones més o menys reals, amb problemes reals. La Kei veu ombres, que l'acompanyen allà on va. Cada cop la preocupen menys; i fins i tot hi parla. Són la veu de la seva consciència? De Kawakami també en valoro, i molt, la seva capacitat de descripció. Tot el que ens explica es converteix en real. Per a mi, és una escriptora imprescindible:

"Durant una temporada, vaig desar el diari al fons del prestatge per no veure'l. Fins aleshores, el Rei no m'havia semblat mai un desconegut, però des que havia llegit el seu diari s'havia convertit en un estrany per a mi. Ni tan sols era capaç de recordar la seva cara. Ni la seva olor. Ni el tacte de la seva pell. Ni la seva veu.
I no perquè hagués desaparegut sinó perquè, mentre llegia el diari, veia el meu propi entorn amb els seus ulls. És molt desagradable, veure tot el que t'envolta sota l'òptica d'una altra persona. D'aleshores ençà, cada vegada que llegeixo el seu diari, les lletres em punxen, em fan mal. No m'agrada. Odio al Rei. És diferent de mi. És molt lluny de mi".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy