Protestar jugant a futbol... sense pilota!

Encara no havia tingut l’oportunitat de veure-la. Parlo de “Timbuktu” que, en l’última edició dels Òscars, va optar al premi de millor pel·lícula de parla no anglesa. Va guanyar “Ida”, de Polònia. Les altres eren “Relatos salvajes” (Argentina), “Leviathan” (Rússia) i “Tangerines” (Estònia), que s’estrena demà dijous. “Timbuktu” va ser la gran triomfadora dels últims premis Cèsar.

Un cop més, Abderrahmane Sissako s’apunta a la denuncia política. En aquesta pel·lícula crítica els pitjors excessos del fonamentalisme islàmic. Però ho fa de manera sibil·lina, amb moltíssima elegància. L’acció se centra a la localitat de Timbuktu, propera al riu Níger, a Mali. Any 2012. La ciutat ha caigut en mans dels extremistes religiosos. Prohibeixen coses tan naturals com escoltar música, riure o jugar a futbol. Contradir les normes pot comportar un munt de fuetades... o fins i tot la mort. L’escena dels nens fent un partit sense pilota és sensacional, amb una plasticitat infinita. Quina manera més original de plantar cara al poder! Les més perjudicades pels invasors són les dones, a qui demanen que sempre vagin amb guants, encara que treballin.

La majoria d’actors, que són debutats, ho fan francament bé. A l’únic que tenia vist era a Hichem Yacoubi, que formava part del repartiment d'“El profeta” (2009). Els jihadistes no respecten res ni ningú. L’únic a qui escolten, i no massa, és una mena d’imam que els diu que no poden fer el mal els altres en nom de Déu i de la religió. N’hi hauria d’haver més així. Sissako ens explica el patiment de la gent de Timbuktu a través dels petits detalls, com, quan, per exemple, els extremistes casen a un dels seus amb una noia a qui segresten literalment de la seva família. Amb aquesta pel·lícula, el director de Mauritània vol deixar clara la seva posició en contra de la pena de mort, sigui quin sigui el context. L’escena de la parella enterrada al desert, només amb el cap a fora, és impressionant. Estan a punt de lapidar-los després de descobrir la seva infidelitat.

La família de qui s’ocupa més Sissako és la d’en Kidane, que viu a les dunes amb la seva dona i la seva filla. Un dia, un pescador mata a una de les seves vaques, que s’ha enredat entre les xarxes que té tirades al riu. Estaven pasturant amb un nen de 12 anys, que treballa per en Kidane. Quan aquest va a demanar-li explicacions, s’acaben barallant i mata al pescador, que es diu Amadou, accidentalment. Qui s’encarregarà de jutjar-lo, i sense cap mirament, és un tribunal islamista improvisat. El caos ja fa temps que s’ha instal·lat a Timbuktu. Que comenci a resar...

“Timbuktu” és una pel·lícula molt rica lingüísticament, ja que els seus protagonistes parlen en francès, anglès, àrab i tuareg. Les traduccions són constants.

"TANGERINES"

De "Tangerines" ja en vaig parlar fa unes quantes setmanes però, com que s'estrena avui, ho torno a fer. És una coproducció entre Estònia i Geòrgia. Està francament bé, com les altres quatre finalistes als Òscar. Aquest any hi va haver molt nivell. Com "Timbuktu", també és una pel·lícula de denúncia. En aquest cas, amb un pèl més d'optimisme. Sóm ciutadans del món, més enllà de les nostres nacionalitats.

L’acció està datada en els anys 90, a la província georgiana d’Abkhazia, que vol independitzar-se. El principal protagonista és l’Ivo, que viu sol i fa caixes de fusta. Tota la seva família i amics van marxar a Estònia per evitar el conflicte bèl·lic. Només es va quedar, i momentàniament, en Margus que, abans de canviar d’aires vol fer la collita de mandarines (tangerines) de la seva plantació. D’aquí el títol de la pel·lícula. Està dirigida per Zaza Urushadze (“The Guardian”, 2012) i és força curta. Només dura 86 minuts. Com diu un dels personatges en un moment determinat, estem davant de la “gerra dels cítrics”.

“Tangerines” és un títol cent per cent antibel·licista, amb un Ivo que es fa estimar per tothom. Està interpretat per un grandíssim Lembit Ulfsak. M’imagino que matar algú, enmig de la bogeria i la fredor d’una guerra, potser no és difícil del tot. És allò de l’anonimat... Per contra, si el coneixes, si comparteixes casa amb ell, si el tens assegut al davant, la situació es complica, per molt que l’hagis arribat a odiar. Que li preguntin al txetxè i al georgià acollits per l’Ivo. Són els únics supervivents d’una cruenta baralla que va passar just davant de casa seva. Va morir un txetxè i tres georgians. A ells dos els va curar, amb el suport d’en Margus i d’un metge, en habitacions separades. A poc a poc, i després de voler matar-se mútuament, un i mil cops, s’adonen que potser no són tan diferents. Una delícia.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

“La senyoreta Keaton i altres bèsties” (Teresa Colom)

“La senyoreta Keaton i altres bèsties”, de Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973), m’ha sorprès molt positivament. És la seva primera obra narrativa. Està publicada per l'editorial Empúries i té 170 pàgines. Són cinc històries, diria que oníriques i surrealistes, amb els nadons com a eix principal. Nadons poc “normals”; per dir-ho d’alguna manera, tot i que no seré jo qui expliqui què és i no és normal.

A “La senyoreta Clock”, la nena protagonista creix desmesuradament, des del mateix moment de néixer. En mesos, ja és més gran que la seva mare, que no sap què fer. Els metges li diuen que aquesta “malaltia” no té remei. Com que no coneix res més, la nena gaudeix del moment, sense fer-se massa preguntes. No entén que la seva família estigui tan obsessionada amb el temps. Per això es diuen Clock? M’ha recordat “El curioso caso de Benjamin Button” (2008). En el segon conte, “Caterina”, la nena també creix massa ràpid. Surt de la panxa de la seva mare molt abans dels nou mesos i comença a desenvolupar-se per ella mateixa. Té passió pels animals... i pel mar.

Una criatura que neix amb una mà de porc protagonitza “El nen de Mortson”. Ràpidament, la família se’l vol treure de sobre. Quin escàndol si el veuen els seus amics! La Teresa reflexiona sobre l’avarícia i la manca de sensibilitat. Diria que vol dir-nos que s’ha d’estimar a tothom per igual, més enllà de les mancances que arrosseguin. És un crit a favor de la pluralitat i en contra de les desigualtats. Què es una mà de porc en la immensitat de l’univers? És en aquest relat on surt la senyora Keaton. “El fill de l’enterramorts” és la faula més fosca, amb el naixement d’en Woody del ventre d’una dona morta i enterrada. Neix gràcies a la mateixa mort (com a personatge), que troba interessant crear vida des del no-res. Quina contradicció. A “La Maison Desirchamp”, els Petarol no entenen res quan troben un nadó que sembla que vingui del fred. No necessita escalfor, tot el contrari.

PERSONATGES BONS I DOLENTS

Podríem dir que “La senyoreta Keaton i altres bèsties” és un llibre obscur, però també ple d’esperança. Els nens protagonistes –en Woody potser el que menys—saben adaptar-se a les seves circumstàncies. Podrien queixar-se i culpabilitzar als altres dels seus mals. Però no ho fan... Hi ha personatges molt bons i molt dolents, com en tots els contes. Em quedo amb l’Enterramorts i amb la senyora Keaton, que accepta a en Roc sense demanar res a cavis. En la part negativa, per exemple, el capellà de la mateixa història i el pare real d’en Roc. Els uneix l’avarícia i la falta de sentiments. Un llibre viu, diferent i molt ben escrit. Fràgil com la vida. Fresc com una nit d’estiu. En molts moments, amb la força d’un cop de puny a l’estómac. Molt recomanable.

“Molts nadons morien. Estar tan a prop de l’inici de la vida era estar-ho de la mort. Havia tingut el nen davant dels ulls tan sols uns pocs segons, però no podia oblidar la mà que la remetia a garrins presentats en safates de plata, com tampoc no podia oblidar el seu rostre. Aquell matí de maig havia estat el moment real, allò que finalment havia esdevingut, però el moment l’havia viscut abans moltes vegades a la seva imaginació. Havia creat en el seu cap una nena, i també un nen, que era allò que més desitjava el senyor Bubel. El primer fill. El gran. Aquell que heretaria Mortson i la fortuna de la família”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"L'Àguila Negra" (Joan Carreras)

L'"Àguila Negra", de Joan Carreras (Barcelona, 1962), és una novel·la sobre la "restitució", fent servir la paraula preferida del dentista Marià Solvell, protagonista central de l'obra. El llibre té 356 pàgines, està editat per Proa i és l'actual Premi Sant Jordi. El títol té a veure amb la cançó que cantava Maria del Mar Bonet, publicada l'any 1981. L'havia compost la francesa Barbara, diria que una dècada abans.

La història comença pel final, amb en Marià estirat, completament despullat, en una hamaca d'un poble nudista. Hi ha algú amb ell, però l'autor no ens diu qui és. Lògicament, en aquest capítol ens dóna dades amb comptagotes. El que ens explica agafa el sentit complet quan acabem de llegir el llibre. Podríem dir que en Marià ha viscut obsessionat amb la seva feina de dentista. Sempre ha estat el més important per a ell, per davant de la seva família... Ha estat un refugi, el lloc on deixar de pensar en les desgràcies que ha hagut d'afrontar al llarg dels anys, que no són poques. Tot es pot restituir, encara que sigui posant-se una bena als ulls. Potser no és un home entusiasta, però té recursos per deixar enrere les adversitats. De vegades, nedant.

La Teresa, que l'atrapa en una relació sexual molt més que intensa; i l'Anna Maria -la germana del seu amic i soci Tomàs-, són les dues dones que marquen la vida d'en Marià. Amb elles, sempre a Barcelona, viu la gran nevada del 62, l'atemptat contra Carrero Blanco, l'assassinat de Puig Antich i la mort de Franco, entre altres coses. "L'Àguila Negra" comença l'any 1951 (deixant de banda el primer capítol) i s'allarga fins més enllà de la manifestació de l'11 de Setembre de 2012. Molt bona la primera aparició d'en Marià, amb el seu pare, als miralls del Tibidabo. Carreras alterna un capítol sobre la seva vida, a mesura que va creixent; amb un altre al poble nudista, on intenta trobar-se a ell mateix.

SEMPRE HEM DE FER BALANÇ

Abans o després, tots hauríem de fer balanç; o com a mínim, intentar-ho. En Marià arriba a aquesta conclusió poc abans de complir els setanta anys, quan ja està més sol que un mussol. Necessita posar-se en pau amb ell mateix; despullar-se... per fora i, sobretot, per dins. Ha arribat el moment de la restitució, com amb les peces dentals malmeses. És en aquest poble nudista, allunyat de tot i de quasi tothom, on s'ha de preparar per deixar aquest món amb l'ànima el més neta possible. Carreras té un llenguatge àgil, directe i molt visual. Tant en Marià, com la Teresa, l'Anna Maria, en Tomàs o la Marta són molt reals. Podrien formar part de les nostres famílies. Com a "Cafè Barcelona", la seva anterior novel·la, la música també hi té un gran protagonisme. En aquell, hi destacava "Eenzame kerst", d'Andre Hazes. Aquí, L'Àguila Negra".

"Al cap d'alguns minuts, tanca els ulls, estirat, tot i que és molt d'hora, a l'espera que el sol el vulgui escalfar. Si ho vol, que l'encengui i el converteixi en les últimes flames de vida que li puguin quedar. Seria una incineració natural. Li faria oblidar la vergonya que ha passat amb la massatgista i com s'ha arribat a sentir de ridícul per haver pensat que una dona com la Laura, o qualsevol altra, se'l podria mirar amb desig. Ha sigut ben idiota de creure's que algú pugui sentir res per la seva persona ensopida, pel seu cos marcit, per la seva vellesa estulta, per la seva vanitat esberlada, per la seva dòcil i patètica submissió davant de la possibilitat remota que l'amor pogués retornar mai a fer-lo sentir viu".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ànimes negres com el carbó

“Anime Nere” és una molt bona pel·lícula. Aquí s’ha traduït com “Calabria, Mafia del Sur”. Està dirigida per Francesco Munzi i ens apropa una interessant visió de la ‘Ndrangheta. Hi ha moltes històries sobre el crim organitzat, però aquesta aporta una gran novetat: el caps del clan protagonista són fills de pastors. Per tant, podríem parlar de màfia rural. Es va estrenar en l'últim Festival de Venècia.

Els Carbone són tres germans. El gran segueix fent de pastor, en un petit poble calabrès. L’interpreta Fabrizio Ferracane, al capdavant d’un repartiment amb actors poc coneguts. Es diu Luciano i és un home torturat. No li agrada que en Luigi i en Rocco trafiquin amb drogues i intenta allunyar-se al màxim d’ells... encara que no li sigui gens fàcil. Encara menys quan veu que el seu fill Leo té molta tirada cap als seus tiets. És força violent i prefereix guanyar-se la vida amb ells, pistola en mà, i no haver de cuidar animals, com el seu pare. D'en Luciano pensa que és un covard i un fracassat. La família l’accepta ràpidament. No s’imaginaven, però, que els portaria tants problemes. Explota massa ràpid. El seu pare és l’únic que vol aturar-lo, però tampoc pot.

Munzi sap relatar perfectament les tensions familiars i les característiques d’aquesta màfia rural. Els personatges estan molt ben dibuixats i, des que comença la pel·lícula, s’intueix que els Carbone no acabaran bé. Els deu últims minuts, amb el Luciano de protagonista, són espectaculars. No és un títol violent, tot i que, lògicament, hi ha uns quants assassinats. El director prefereix explicar-nos, amb tot luxe de detall, la relació entre els tres germans, l’evolució d’en Leo en el clan familiar i el paper de les dones, més aviat anecdòtic. Es queden a casa i fan poques preguntes. Tot amb un ambient carregat i molt real. Recomanable.

“AGUAS TRANQUILAS”

“Aguas tranquilas” té el tempo del cinema japonès modern. És una pel·lícula lenta (dura gairebé dues hores) i les reflexions dels seus protagonistes estan per sobre de la mateixa història. Està dirigida per Naomi Kawase i contextualitzada a l’Illa d’Amani, al Pacífic. És una bona reflexió sobre la vida, la mort i l’inici de l'edat adulta. Tot envoltat d’uns paisatges espectaculars.

Podríem parlar de cinema poètic i experimental, no apte per a tots els públics. Hi ha qui la trobarà soporífera, perquè són ben poques les coses que passen. Ho dic a nivell d'acció. Dos dels protagonistes principals són dos adolescents, en Kaito i la Kyoko. Quan comença la pel·lícula, ell troba el cos sense vida d’un home tatuat flotant al mar. En principi, no ho comenta a ningú. Aviat, la Kyoko li diu que l’estima. Ell potser també, però té tanta pressa. Els seus pares estan separats; i fa la sensació que aquest fracàs l’ha marcat; i de quina manera. Tots dos aprenen molt a poc a poc. La mare de la noia s’està morint i és potser per això que ella té més ganes de viure al dia. La dona té clar que té els dies comptats i ho acepta amb moltíssima dignitat.

Aquesta és una de les claus de la pel·lícula. Ens mostra la mort com una part de la mateixa vida. No és el seu contrari i s’ha de saber assumir-ho com abans millor. Les reflexions de l’avi de la Kyoko, un pescador amb molta experiència acumulada, és qui fa les sentències més acurades. Recordo, per exemple, que explica que les persones grans s’han de retirar a temps i donar els menys problemes possibles a la seva família. Vida, amor i mort, un triangle pel qual tots hem de passar, abans o després. Només recomanable per als amants del cinema i de la literatura oriental.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La veritat pot ser una arma letal!

“El capital humano”, de l’italià Paolo Virzì, és la pel·lícula més rodona que he vist en els últims mesos. No té res a veure, però m’ha recordat la grega “Canino” (2009). Va guanyar set David di Donatello, amb el de millor pel·lícula inclòs. També se’n va emportar el Premi del Públic al Festival de Sevilla; i Valeria Bruni Tedeschi va aconseguir el de Millor Actriu a Tribeca.

La Valeria, germana de la Carla Bruni, interpreta a la Carla Bernaschi, que està casada amb un especulador financer multimilionari. Treballa francament bé. El seu marit, en Giovanni, s’ha fet famós amb el “fons Bernaschi”, que ofereix fins a un quaranta per cent d’interès anual. En Dino Ossola, un agent immobiliari de pa sucat amb oli, hi inverteix set-cents mil euros. No els tenia, però hipoteca casa seva, sense dir-li ni a la seva parella. Fabrizio Bentivoglio, cent per cent italià, és qui fa de Dino. La seva dona actual, la Roberta, és Valeria Golino, a qui recordo de la nissaga “Hot shots”, que es va fer molt popular a principis dels 90, al costat de Charlie Sheen. Els Beraschi i els Bentivoglio es coneixen perquè el fill dels primers surt amb la filla dels segons.

El “fons Bernaschi” i la relació entre les famílies és un dels temes d’”El capital humano”... però potser no el més important. El que marca la pel·lícula és l’atropellament d’un ciclista per part d’un luxós 4X4. Sabem que el cotxe és propietat d’en Massimiliano Bernaschi, però desconeixem si l’estava conduint ell. Descobrir-ho és una de les claus de la història. Virzì fa una crítica ferotge dels nous rics italians, com Paolo Sorrentino a “La grande bellezza” (2013). Encara que la referència cinematogràfica més evident és la de “Muerte de un ciclista” (1955), de Juan Antonio Bardem. L’escena en què la Policia interroga a en "Maxi" també em va fer pensar en un dels capítols de la recent “Relatos salvajes”.

A la filla dels Bentivoglio, la Serena, la interpreta una guapíssima Matilde Gioli. Un altre dels aspectes interessants de la pel·lícula es que Virzì ens apropa els temes claus de la història des de tres punts de vista diferents: el d’en Dino (que vol conèixer els Bernaschi a qualsevol preu), el de la Carla (a qui el seu marit tracta com si fos un objecte més de la seva propietat), i la visió de la Serena, que es transforma en un personatge clau. Molt bona pel·lícula; una de les més destacades de la cartellera, sens dubte. Per què es titula “El capital humà”? Ho explica en l’última escena!

"THE GUEST"

The Guest”, que es va projectar al Festival de Sitges –en la secció oficial-, va estrenar-se divendres. És una pel·lícula desbaratada i entretinguda a parts iguals. Podríem definir-la com un thriller macabre, ple d’humor negre, i amb una estètica molt dels vuitanta. Està dirigida per Adam Wingard i protagonitzada per Dan Stevens en el paper principal. Va estar nominada a Millor Muntatge en els Independent Spirit Awards.

Si te l’agafes seriosament, no té ni cap ni peus. Si et deixes portar i no et fas massa preguntes, t’ho passes francament bé, amb una música que enganxa i molt. L’Stevens, amb uns ulls verds impressionants, fa de David, un soldat que torna de l’Afganistan. Abans d’anar a casa seva decideix passar per la d’en Caleb, un company que va morir a la guerra. En David li diu als seus pares i als seus germans que els estimava molt i que, abans de morir, va demanar-li que els hi digués, d'un a un, individualment. Se’l veu tan bon noi que es guanya a la família molt aviat; i s’instal·la amb ells uns dies. Coincidint amb la seva arribada, però, comencen a passar coses molt estranyes al voltant de la família... amb un munt de morts incloses. És qui realment diu ser?

Dos actors destaquen al costat de l’Stevens; la Maika Monroe i en Leland Orser. La Maika era una de les protagonistes de “The Bling Ring” (2013), de Sofia Coppola. En aquesta pel·lícula fa d’Anna, la filla de la família Peterson. A ell el recordo pel seu paper a “Venganza”, amb Liam Nesson. Aquí és el pare de la noia. “The Guest” és molt sanguinolenta, amb una posada en escena que em va recordar el cinema de John Carpenter. Diuen que Adam Wingard, que també va fer el guió, a quatre mans amb Simon Barret, és un dels mestres de l’horror de baix pressupost. A mi me la van recomanar i celebro haver-la vist. Si sóc sincer, haig de dir que vaig passar-m’ho pipa. Un divertimento en estat pur. La primera escena, amb l’Steve corrent per anar a casa dels Peterson; i l’última, amb la música a tota castanya, són brutals.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Strappo" (Martí Gironell)

L'escriptor i periodista Martí Gironell (Besalú, 1971) segueix apostant per la novel·la històrica, que domina molt bé. El seu últim llibre es titula “Strappo”. Té 320 pàgines, l’ha publicat Ediciones B i està dedicat al seu pare. En aquesta ocasió, recrea l’espoli de les pintures romàniques, transportant-nos a l’any 1919, que és quan Franco Steffanoni aplica la tècnica de l’Strappo per arrencar uns murals de més de mil anys d’antiguitat a Santa Maria del Mur.

Un 99 per cent dels personatges que surten a la novel·la són reals, com l’antiquari Ignacio Pollak, que és qui fa l’encàrrec a Steffanoni, a petició de Lluís Plandiura. Aquest industrial, amant de l’art, estava interessadíssim en els mencionats murals. Aquest episodi és el punt de partida de l’espoli de l’art romànic a les esglésies del Pallars i de la Vall de Boí. Gironell potser no s’acaba de pronunciar obertament, però deixa clar que està en contra d’aquestes vendes. Ell pensa que els murals haurien d’estar exposats en els seus llocs d’origen. Deixa clar, però, que cap legislació les protegia. Podem parlar de robatori? De vendes clandestines? D’enganys? De Mitges veritats? De tot una mica!

En el bàndol dels herois, trobem a Joaquim Folch i Torres i a Ton de Cal Soldat, un dels pocs personatges ficticis, tot i que Cal Soldat existeix. “Strappo” arrenca l’any 1921, a l’Hotel Savoy de Nova York, coincidint amb la subhasta de les pintures romàniques de Santa Maria del Mur, que en l’actualitat són al Museu de Belles Arts de Boston. Al llibre, Gironell retrata els esforços d’uns pocs, davant de la cobdícia de la majoria. Un dels personatges claus de "Strappo” és Mossèn Farràs, rector de Santa Maria del Mur. Permet que s’emportin els murals, però ho fa a canvi d’una contraprestació econòmica, després de consultar-ho amb el Bisbat. Necessitava els pocs diners que li donen, unes set mil pessetes, per arreglar el campanar i altres parts de la seva castigada església.

"TRESORS OBLIDATS DEL ROMÀNIC"

Gironell va començar a pensar en aquesta novel·la fa uns cinc anys, després de llegir una notícia sobre l’exposició “Tresors oblidats del Romànic”, que es va fer al MNAC. Va ser llavors quan va començar a visitar les esglésies romàniques del Pallars i de la Vall de Boi, per documentar-se de primera mà, i poder parlar amb la gent del territori. Com tots els seus llibres, “Strappo” és molt visual. Es nota, i molt, el seu pas pel món de la televisió. El llibre és àgil, ple de diàlegs, i amb uns personatges ben dibuixats. Podria ser, perfectament, un dels més venuts d’aquest Sant Jordi que ja tenim a tocar dels dits. Ho demostra que ja ha sortit la segona edició!

“Steffanoni, deixeble avantatjat del mestre de l’Strappo, Arduino Colasanti, va aplicar la tècnica que havia adquirit durant anys d’aprenentatge i que ara ja dominava a la perfecció. Per arrencar amb precisió els frescos i murals de les parets havia d’aplicar sobre la pintura dues capes de tela de cotó amb cola orgànica que ja duien preparada del taller –el temps era molt valuós com per entretenir-se a preparar la cola blanca- que, un cop seca, quedava adherida a la pintura i permetia arrencar-la de la seva base del mur. Els Arturos es van encarregar de Santa Agnès i Sant Jeroni, als pilars de l’església; i Steffanoni es va concentrar en les pintures de la sala capitular de Tomaso da Modena. Uns moviments precisos i estrebades amb la dosi exacta de delicadesa i fermesa, amb l’ajuda d’una petita escarpa, van fer la resta”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Lluitar contra l'entorn... i contra un mateix

És veritat que el gènere del cinema carcerari està força esgotat, però sempre hi ha sorpreses positives. Molt de tant en tant. Ho acaba de demostrar David Mackenzie amb “Starred Up (Convicto)”. La pel·lícula és de l’any 2013, però a casa nostra tot just es va estrenar divendres passat. Té tot l’aire de títol independent, amb un grandíssim Jack O’Connell en el paper principal. Dura 106 minuts.

O’Conell és un dels actors revelació dels darrers mesos. Després de “Starred Up”, ja ha participat en tres cintes més, “300: El origen del imperio”, “Invencible” i “71” (en parlava no fa gaire al blog); i té pendent l’estrena de “Money Monster”, a les ordres de Jodie Foster. Pel seu paper en la pel·lícula de Mackenzie va ser reconegut per la “National Board of Review” i pels Crítics de Chicago. Interpreta francament bé a un adolescent molt violent i amb problemes de droga. El mateix dia que entra a la presó, que es quan comencen a explicar-nos la història, està a punt de matar a un home que havia anat a veure’l a la cel·la, diria que sense cap mala intenció. L’Eric Love, que és el nom del jove, estava dormint i, com que es desperta de cop, s’espanta i comença a colpejar al visitant sense fer-li cap pregunta. Per què parlar? Les coses no podien començar pitjor.

Més enllà dels tòpics de les pel·lícules de presons (la corrupció de l’alcaide i dels vigilants, els clans de reclusos, les venjances, les drogues...), Mackenzie encerta explicant, per sobre de tot, la relació d’amor-odi entre l’Eric i el seu pare, que està tancat en el mateix centre. En Neville Love, que té molt de poder, intenta facilitar-li les coses, però fa la sensació que encara ho complica tot una mica més. Li dóna vida en Ben Mendelsohn, a qui recordava pel seu paper a la sensacional “Animal Kingdom” (2010). Com a pare, fora de la presó va fracassar. A veure si a dins aconsegueix centrar al noi i salvar-li la pell. En Neville ho controla tot i tothom, però l’Eric no li posarà les coses fàcils. El primer que intentarà é que vagi a teràpia, en un grup difícil de definir.

"MOMMY"

L’Steve també és un adolescent molt violent i amb problemes de droga. Ell és un dels personatges centrals de “Mommy”, de Xavier Dolan. L’interpreta Antoine-Olivier Pilon, que ja va treballar a les ordres del director canadenc a “Laurance Anyways” (2012). L’any passat, “Mommy” va rebre el Premi del Jurat al Festival de Cannes i el Cèsar a la millor pel·lícula estrangera.

Després d’intentar cremar la cafeteria del centre on està internat –i ferir a un dels seus companys-, l’Steve és expulsat. La seva mare es veu obligada a acollir-lo a casa seva, tot i que no entrava en els seus plans. A la Diane li dóna vida una gran Anne Dorval, la mussa de Dolan. És molt atractiva! Ja van treballar plegats a “Los amores imaginarios” (2010) i a “Yo maté a mi madre” (2009). La “Die” fa tot el que pot, però l’Steve és violent, malparlat i imprevisible. Fa la sensació que té un bon cor, però molt amagat. El triangle el completa la Kyla (Suzanne Clément), una professora que s’ha pres un any sabàtic. Tartamudeja molt i s’intueix que pateix algun problema psicològic important.

La Kyla és veïna de la “Die” i l’Steve, als qui ajuda com pot. A les ordres de Dolan, Clément havia coincidit amb l’Antoine-Olivier a “Laurance Anyways” (2012); i amb l’Anne a “Yo maté a mi madre” (2009). “Mommy” és una pel·lícula l larga –dura dues hores i quart- però no es fa pesada. Està molt ben interpretada i té una banda sonora espectacular. L'escena del ball entre mare, fill i amiga paga molt la pena. La història és transgressora i té profunditat emocional. Dolan centra l’acció en un Canadà fictici, però molt proper. L’acció passa aquest any, el 2015. Ens explica que hi ha una nova llei que permet als pares internar als seus fills problemàtics en un centre especial, beneficiant-se d'un programa pilot. La “Die” intentarà fer-se’n càrrec ella sola, ja que el seu marit és mort. Aquest centre és l’última opció...

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

"La llibreria encantada" (Christopher Morley)

“La llibreria encantada” és un llibre deliciós, com el seu predecessor, “La llibreria ambulant”. Va veure la llum l’any 1919, dos després que l'altre. Ara, Viena Edicions l’ha publicat per primer cop en català, amb traducció de Dolors Udina. El seu autor és Christopher Morley (Haverford, Pennsilvània, Estats Units, 1890 - Roslyn Heights, Long Island, 1957). Té 252 pàgines i és molt divertit. És d’aquells llibres que fa estimar la literatura.

Precisament els llibres són la gran passió d’en Roger Mifflin. Casat amb la Helen i amb el seu parnàs aparcat (aquest era el nom de la seva llibreria ambulant), ara es dediquen a vendre els llibres de segona mà en una botiga de Brooklyn, batejada com “La llibreria encantada”. M’imagino fàcilment el negoci d’en Roger, ple d’estanteries de llibres fins al sostre i fum pertot arreu. Ell fuma en pipa i també solen fer-ho la majoria dels seus clients. Queda clar que el llibre de Morley té uns quants anys, oi? A data d’avui, això del fum incontrolat és quasi ciència ficció. I per acabar-ho d’adobar, un gos, en Bock, movent-se lliurament entre els visitants. En Roger reivindica la professió de llibreter, capaç de recomanar l’obra o obres que necessita cada client. També vol deixar clar que prefereix no vendre abans d’oferir un llibre dolent. N’hi ha tants de bons!

En l'organigrama de “La llibreria encantada”, on mai hi ha grans novetats, aviat n’hi haurà una de ben grossa. Tindrà una nova aprenent, la guapa i rica Titania Champan, filla d’un importantíssim empresari. De fet, el sou li paga ell mateix, a canvi que els Mifflin li ensenyin l’ofici. El quart personatge important del llibre és un jove publicista, l’Aubrey Gilbert, que treballa a "Matèria Grisa". Entra per intentar fer un tracte comercial amb en Roger... i quasi s'hi queda a viure! Els Mifflin i la Titania desperten tot el seu instinc protector. Estem davant d’un llibre divertit i, per si fos poc, ple de misteri. Tot gira al voltant d’un llibre en concret, “Cartes i discursos d’Oliver Cromwell”, de Thomas Carlyle (1945), que desapareix i torna a aparèixer sense motius aparents. En la part dels personatges foscos, hi ha un apotecari alemany, en Weintraub, i el xef de l’Octon, un restaurant de luxe. És un barbut que respon pel nom de Metzger.

MOLTES REFERÈNCIES LITERÀRIES

Com era d’esperar, Morley omple “La llibrera encantada” de referències literàries, d’aquells llibres que s’han de llegir obligatòriament abans de morir. Molts se m’escapen, potser per país d’origen, potser per edat. El final del llibre, amb el "cas Caryle resolt", i la possibilitat d’ampliar el negoci ben aviat, és francament bo. Em declaro fan incondicional d’aquest escriptor nord-americà. La seva obra més coneguda és “Kitty Foyle”, publicada l’any 1939. La va portar al cinema Sam Wood, amb Ginger Rogers en el paper principal. Miraré de recuperar-la.

“No t’has fixat mai que els llibres et busquen i et troben? Et segueixen com el gos coniller del poema de Francis Thompson. Reconeixen la presa! Mira aquest llibre: L’educació de Henry Adams! Ja veuràs com enxamparà la gent que pensa, aquest hivern. I Els quatre genets: ja veuràs com correran per les vendes dels lectors. Una de les coses més emocionants que conec és observar la trajectòria d’un llibre de debò: et segueix pertot, t’arracona i al final t’obliga a llegir-lo. Hi ha un llibre vell estrany que fa anys que m’empaita: Vida i opinions de John Buncle, es diu. He mirat d’escapar-me’n, però sempre treu el cap al lloc més inesperat. Algun dia m’enxamparà i no tindré més remei que llegir-lo”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Apropiació indeguda (Lena Andersson)

“Apropiació indeguda”, de Lena Andersson, és una novel·la sobre l’amor, el desamor i, sobretot, l’obsessió. Té 174 pàgines i està publicada per Angle Editorial. A Suècia, el país d'on és l’autora, es va convertir en tot un fenomen de vendes, guanyant els prestigiosos premis Svenska, Dagbladet i August, en els tres casos a la millor obra de ficció. La traducció al català és de Carolina Moreno.

Andersson ens explica la història de l’Ester Nilson, poeta i assagista. Té 31 anys i viu en parella. Tot canvia quan li demanen que prepari una conferència sobre l’artista Hugo Rask. Feia temps que apreciava la seva obra. Amb el seu company, que també n'era fan, havien parlat molt d’ell, i de tot allò que feia. Just en el moment de conèixer l’Hugo (o potser fins i tot abans?) l’Ester se n’enamora perdudament i trenca la relació que tenia en marxa. Decideix jugar-s’ho tot a una cara. I si l’artista no li fa cas? La premissa artística d’en Rask és clara: l’estètica és un acte moral. Ell, però, només jutja la moral dels que tenen el poder. La seva obra té per objectiu denunciar els abusos dels qui més tenen. La visió de l’Ester és un pèl diferent; perquè considera que també s’ha de poder criticar als obrers; i a qui faci falta.

En realitat, l’Ester i l’Hugo comparteixen ben poques coses, sobretot després d’un parell o tres de nits junts... i molts dies de filosofia! Ella creu en l’amor pur i en el compromís, tot i haver despatxat la seva anterior parella de dubtosa manera. Està convençuda que haver-se ficat al llit amb l’Hugo li dóna privilegis. És per això, i d’aquí el títol de la novel·la, que s’apropia indegudament d’ell. La poeta i assagista s’autoenganya i pensa que, tard o aviat, acabarà caient rendit als seus encants. N’està enamorada i obsessionada. La visió de l’artista és molt diferent. De compromís, ni parlar-ne! Per començar, fa unes sospitoses escapades quinzenals a Malmö... on té una altra dona?

NO VOL PERDRE L'ESPERANÇA

Voluntàriament, l’Ester es veu abocada a grans esperes, però mai no acaba de perdre l’esperança. Com a lector, fa la sensació que a l'Hugo l’angoixa massa, sense deixar-lo ni pensar. S’entén que l'home no s’hi vulgui comprometre, menys que no parli clar i que, moltes vegades, fins i tot l’esquivi. Ell sempre està envoltat de persones que l’adulen, que li riuen les gràcies i li amaguen els defectes. L’Ester és força diferent; i li discuteix quasi tot. Curiós quan ens explica les diferències entre interpretar els actes behaviorísticament o fenomenològicament. Estem davant d’un llibre corrosiu, amb bon sentit de l’humor i precisió quirúrgica.

“Els regals no demanats poden resultar terrorífics per les seves exigències, per les seves pretensions, perquè són una demostració llefiscosa de la gentilesa de qui ofereix el regal. No era impossible que ell interpretés l’abraçada de la seva mà a tota ella com un regal. L’Hugo va provar d’acariciar-li els dits, però va ser un refrec. Semblava assetjat per un turment. A parer d’ella, no li estava exigint cap disbarat. La llibertat era una virtut i l’Ester l’apreciava molt, però la llibertat d’allunyar-se’n no podia donar-la-hi; en canvi, podia facilitar-li la llibertat d’estar més a prop d’ella, tant com no ho havia estat mai de ningú, i la llibertat d’estalviar-se la soledat. Hi ha res més bonic?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Com a casa no s'està enlloc!

“Love is strange” és una pel·lícula trista i amable alhora. Està dirigida per Ira Sachs (Memphis, 1965) i sensacionalment interpretada per John Lithgow i el gran Alfred Molina. És més aviat curta, només 94 minuts, però s’acaba fent un pèl llarga. A Sachs li costa posar-hi el punt i final. L’arrossega ben bé deu minuts amb plànols llargs i no massa explica-tius. Crec que m’esperava una miqueta més.

En George i en Ben són gais. Fa quasi quaranta anys que s’estimen. Viuen junts en un pis a Nova York, fins poc després de casar-se. A l’església on treballa en George fent classes de música tenen clara la seva orientació sexual i la respecten... fins que passa per la vicaria. Quan se n’assabenten que ha canviat d’estat civil, l’acomiaden sense massa explicacions. A en George li dóna vida Alfred Molina, a qui sempre recordaré pel seu paper de Diego Rivera a “Frida” (2012). En Ben és John Lithgow, el protagonista de “En nombre de Caín” (1992), de Brian de Palma. La química que hi ha entre tots dos és excepcional. Del repartiment també hi destaca Marisa Tomei (“El luchador”, 2008), que està casada amb un nebot d’en Ben.

Amb la pèrdua de la feina d’en George –en Ben ja està jubilat-, el matrimoni es veu obligat a vendre’s el pis i buscar-ne un de lloguer, el més barat possible. Mentre no el troben, miraran de trobar algú que els aculli. Com que ni els seus familiars ni amics tenen massa espai, han d'anar-se’n a viure separats. En George a casa d’uns veïns que també són gais, amb unes ganes de festa inacabables. En Ben se’n va a casa d’un nebot, a Brooklyn. Tots dos s'adonen que fan nosa i que han perdut la llibertat que fins ara tenien. Qui ho passa més malament és aquest últim, ja que l’ambient que hi ha a casa dels seus parents no és el més adequat. El matrimoni discuteix força i el seu fill adolescent, amb un amic inseparable, sembla no tenir clara la seva orientació sexual. En George i en Ben es troben a faltar molt i, quan aconsegueixen passar alguna estona junts, l’aprofiten al màxim.

“Love is strange” és una història d’amor total. Vius la seva recerca de pis de la parella com si l’estiguéssim buscant nosaltres mateixos, perquè són encantadors. L’escena del piano, en què toquen i canten junts, amb tota la família, just després de casar-se, és d’una qualitat sublim. Entre d'altres coses, també deixa clar que com a casa nostra no s’està a cap lloc i que, tot i les bones intencions, sempre ens podem acabar convertint en una càrrega. I de vegades no en som conscients. Una pel·lícula amb molt gust, però amb mancances.

"PASOLINI"

Sóc fan d’Abel Ferrara. Si hagués d’escollir una pel·lícula seva seria “El funeral” (1996). El seu últim títol no és massa fàcil de digerir... com a mínim per a mi. Es diu “Pasolini” i ens explica les darreres hores de l’escriptor, poeta i director de cinema italià. Estem davant d’un drama biogràfic amb massa coses i poc ordenades. Va ser assassinat el 2 de novembre de 1975.

Per què és difícil de digerir? Doncs perquè Ferrara intenta posar en escena el llibre i la pel·lícula que Pasolini estava acabant d’escriure; com la de l’home que, en temps actual, va darrere de l’estrella que anuncia el naixement del Salvador. Són textos aparentment difícils. El millor de tot és la interpretació de William Dafoe, que s’assembla força a Pasolini. Mai me n’havia adonat. Dafoe està sensacional, com sempre. Com que és un dels millors, ha treballat amb la majoria de directors de prestigi. Actualment, està a les ordres de Zhang Yimou, que està rodant “The great wall”. Quan penso en ell, sembla em ve al cap el seu paper a l’”Anticristo” (2009), de Lars Von Trier. Pasolini era el símbol de l’art revolucionari i de la lluita contra el poder, però a la pel·lícula no se’n parla massa; sobretot d’aquest odi contra els que manen, que queda molt difuminat.

Per contra, si que queda clara l'homosexualitat de l’artista, perseguint a nois més aviat joves. De fet, els qui posen fi a la seva vida no són els que manen, sinó un grup d’adolescents salvatges i amb ganes de venjança. El cadàver de l’artista, estimat i odiat a parts igual, va aparèixer en una platja d’Ostia, a prop de Roma. Només unes hores abans havia estat amb la seva estimada mare, la seva germana i amb l’actriu Laura Betti, a qui interpreta una divertida María de Medeiros. Només pels grans fans de Pasolini... i encara.

Bona setmana a totes i a tots.

@ Jordi_Sanuy