Protestar jugant a futbol... sense pilota!

Encara no havia tingut l’oportunitat de veure-la. Parlo de “Timbuktu” que, en l’última edició dels Òscars, va optar al premi de millor pel·lícula de parla no anglesa. Va guanyar “Ida”, de Polònia. Les altres eren “Relatos salvajes” (Argentina), “Leviathan” (Rússia) i “Tangerines” (Estònia), que s’estrena demà dijous. “Timbuktu” va ser la gran triomfadora dels últims premis Cèsar.

Un cop més, Abderrahmane Sissako s’apunta a la denuncia política. En aquesta pel·lícula crítica els pitjors excessos del fonamentalisme islàmic. Però ho fa de manera sibil·lina, amb moltíssima elegància. L’acció se centra a la localitat de Timbuktu, propera al riu Níger, a Mali. Any 2012. La ciutat ha caigut en mans dels extremistes religiosos. Prohibeixen coses tan naturals com escoltar música, riure o jugar a futbol. Contradir les normes pot comportar un munt de fuetades... o fins i tot la mort. L’escena dels nens fent un partit sense pilota és sensacional, amb una plasticitat infinita. Quina manera més original de plantar cara al poder! Les més perjudicades pels invasors són les dones, a qui demanen que sempre vagin amb guants, encara que treballin.

La majoria d’actors, que són debutats, ho fan francament bé. A l’únic que tenia vist era a Hichem Yacoubi, que formava part del repartiment d'“El profeta” (2009). Els jihadistes no respecten res ni ningú. L’únic a qui escolten, i no massa, és una mena d’imam que els diu que no poden fer el mal els altres en nom de Déu i de la religió. N’hi hauria d’haver més així. Sissako ens explica el patiment de la gent de Timbuktu a través dels petits detalls, com, quan, per exemple, els extremistes casen a un dels seus amb una noia a qui segresten literalment de la seva família. Amb aquesta pel·lícula, el director de Mauritània vol deixar clara la seva posició en contra de la pena de mort, sigui quin sigui el context. L’escena de la parella enterrada al desert, només amb el cap a fora, és impressionant. Estan a punt de lapidar-los després de descobrir la seva infidelitat.

La família de qui s’ocupa més Sissako és la d’en Kidane, que viu a les dunes amb la seva dona i la seva filla. Un dia, un pescador mata a una de les seves vaques, que s’ha enredat entre les xarxes que té tirades al riu. Estaven pasturant amb un nen de 12 anys, que treballa per en Kidane. Quan aquest va a demanar-li explicacions, s’acaben barallant i mata al pescador, que es diu Amadou, accidentalment. Qui s’encarregarà de jutjar-lo, i sense cap mirament, és un tribunal islamista improvisat. El caos ja fa temps que s’ha instal·lat a Timbuktu. Que comenci a resar...

“Timbuktu” és una pel·lícula molt rica lingüísticament, ja que els seus protagonistes parlen en francès, anglès, àrab i tuareg. Les traduccions són constants.

"TANGERINES"

De "Tangerines" ja en vaig parlar fa unes quantes setmanes però, com que s'estrena avui, ho torno a fer. És una coproducció entre Estònia i Geòrgia. Està francament bé, com les altres quatre finalistes als Òscar. Aquest any hi va haver molt nivell. Com "Timbuktu", també és una pel·lícula de denúncia. En aquest cas, amb un pèl més d'optimisme. Sóm ciutadans del món, més enllà de les nostres nacionalitats.

L’acció està datada en els anys 90, a la província georgiana d’Abkhazia, que vol independitzar-se. El principal protagonista és l’Ivo, que viu sol i fa caixes de fusta. Tota la seva família i amics van marxar a Estònia per evitar el conflicte bèl·lic. Només es va quedar, i momentàniament, en Margus que, abans de canviar d’aires vol fer la collita de mandarines (tangerines) de la seva plantació. D’aquí el títol de la pel·lícula. Està dirigida per Zaza Urushadze (“The Guardian”, 2012) i és força curta. Només dura 86 minuts. Com diu un dels personatges en un moment determinat, estem davant de la “gerra dels cítrics”.

“Tangerines” és un títol cent per cent antibel·licista, amb un Ivo que es fa estimar per tothom. Està interpretat per un grandíssim Lembit Ulfsak. M’imagino que matar algú, enmig de la bogeria i la fredor d’una guerra, potser no és difícil del tot. És allò de l’anonimat... Per contra, si el coneixes, si comparteixes casa amb ell, si el tens assegut al davant, la situació es complica, per molt que l’hagis arribat a odiar. Que li preguntin al txetxè i al georgià acollits per l’Ivo. Són els únics supervivents d’una cruenta baralla que va passar just davant de casa seva. Va morir un txetxè i tres georgians. A ells dos els va curar, amb el suport d’en Margus i d’un metge, en habitacions separades. A poc a poc, i després de voler matar-se mútuament, un i mil cops, s’adonen que potser no són tan diferents. Una delícia.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy