Les guerres mai no serveixen de res!

“El maestro del agua” és el debut com a director de Russell Crowe. No és una mala pel·lícula, tot i ser ensucrada i autocomplaent. Això de dirigir-se li ha agradat força! Està ambientada el 1919, quatre anys després de la batalla de Gallipoli, o dels Dardanels. L’objectiu era conquerir Constantinoble, ara Istanbul. Els tres fills d’en Connor (Crowe), australians, hi van lluitar amb els aliats.

En Connor fa de granger; i té un do especial per trobar aigua. Està més preocupat per això que per qualsevol altra cosa. Quan els seus fills li diuen que se’n van a la guerra, no intenta aturar-los. L’únic que fa és demanar-li al gran que cuidi dels seus germans. Mai no tornen a casa. Passats uns anys, i no explicaré perquè espera tant de temps, decideix anar a buscar els seus cossos, per enterrar-los a casa. Les autoritats britàniques no volen deixar-lo apropar a l’illa on creu que van acabar morint. És massa perillós. Ja hi ha un equip que intenta identificar les desenes de milers de cadàvers. Ell no podrà ajudar-los en res. Per si fos poc, ara Turquia està en guerra amb Grècia. No cal córrer riscos innecessaris.

Tot i que hi ha escenes de guerra, centrades en la figura dels tres germans -com a salt enrere necessari-, “El maestro del agua” és una pel·lícula clarament antibel·licista. Crowe vol demostrar que la guerra no serveix de res i que, molts cops, s’envaeixen països que no se sap ni on són. De fet, per buscar als seus fills, qui més l’ajuda és un dels seus botxins, el comandant Hasan, que estava al capdavant dels soldats turcs, en aquesta cruenta batalla de la Primera Guerra Mundial. En un moment de l’acció, en Hasan li diu a en Connor: “Els hem matat perquè vosaltres els vau enviar”. Més clar, impossible. El mateix Hasan és qui ajuda als britànics a localitzar els cossos dels morts, ja que sap on es van portar a terme les principals masacres. Cavalca al costat dels seus antics rivals, com si res hagués passat uns anys enrere. A Hassan l’interpreta un grandíssim Yilmaz Erdogan, a qui recordava de “Érase una vez en Anatolia” (2011).

Les escenes d’acció, lluita i patiment, amb unes imatges precioses d’Istanbul, estan acompanyades d’una ensucrada història d’amor. Lògicament, Crowe se la reserva per a ell. I no té mal gust a l’hora d’escollir a la protagonista. Es tracta de la guapíssima Olga Kurylenko, que és la propietària d’un petit hotel, vídua i amb un fill de deu anys molt espavilat. En definitiva, una pel·lícula per passar l’estona, sense demanar-li gaires coses. Per a mi, el final, força simpàtic, és el millor de tot. Per veure en DVD.

"VENGADORES: LA ERA DE ULTRÓN"

No sóc massa fan dels superherois, però haig de reconèixer que, quan expliquen alguna cosa, els de la Marvel ho fan molt bé. "Vengadores: La era de Ultrón" triga una mica a arrencar, però quan ho fa aguanta fins al final; i això que dura quasi dues hores i mitja. A mi, qui més m'agrada és l'Iron Man, suposo que per com interpreta al personatge Robert Downey Jr. Aquest Tony Stark té molt suc.

Al costat d'Iron Man, hi trobem al Capità Amèrica, Thor, l'increïble Hulk (molt curiosa la transformació del personatge de Mark Ruffalo), la Vídua negra (poc expressiva Scarlett Johansson) i a l'Ull de Falcó, interpretat per Jeremy Renner. Aquest actor em va agradar molt a "Matar al mensajero" (2014). Un dels encerts de la pel·lícula és que humanitza, i molt, als superherois, fent-los molt propers. De fet, Josh Whedon destaca la importància del treball en equip, de la família, del penediment... Aquest cop, els Vengadors han de lluitar contra Ultrón, després que Stark, que sempre va per lliure, activés un antic programa per mantenir la pau. El que aconsegueix és tot el contrari.

Una de les coses que m'han agradat més és el paper dels "Millorats", uns humans ràpids com la llum i amb moltíssimes habilitats suplementàries. Als dos bessons que tenen aquestes característiques els interpreten Aaaron Johnson, conegut per ser el protagonista de la nissaga "Kick-Ass" i la inquietant Elisabeth Olsen, a qui recordo pel seu paper a "Luces Rojas" (2012). En el repartiment també hi destaquen Samuel L. Jackson i Don Chedle. A un dels "robots" intel·ligents -que només tenim en pantalla els últims minuts- li dóna vida James Spader, a qui fa temps que no veia. Ell protagonitzava una de les pel·lícules més de moda de la meva joventut, "Sexo, mentiras y cintas de vídeo" (1989). Un cop més, els superherois han d'intentar salvar el món, a punt de desaparèixer com tots el coneixem.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy