Cosas que escribí mientras se me enfriaba el café (Isaac Pachón)

“Cosas que escribí mientras se me enfriaba el cafè” és l’últim llibre d’Isaac Pachón. El dedica a Salvador Zamora, que diu que li va transmetre “importants valors”. El pròleg, titulat “La media cucharada de azúcar moreno es el mejor prólogo de mi cafè” és de Paula Campos. De l’Isaac ja havia llegit algunes narracions a “Bárbara, Celia, Mariona y otros cuentos de Barcelona”.

Aquest cop, el llibre inclou 28 contes curts, tots seus, que quasi sempre et deixen amb un somriure a la boca. Alguns no arriben ni a la mitja pàgina, com “Cruda irrealidad”, “El contagio”, “El préstamo”, “La escalera”, “Pétalos embusteros”, “Loco” i “Fin”. A, “El contagio”, per exemple, ens parla de badalls, i a “Pétalos embusteros” de desfullar la margarita, per saber si l’amor que sents per algú es correspost. L’amor és un dels temes que l’Isaac ‘acaricia’ sovint. L’autor sap ‘enganyar’ al lector fins a les darreres línies i, quan l'ha portat a on ell vol, intenta sorprendre'l!

M’han agradat molt “Caroline”, una història que passa en un local que bateja com Starbirds Coffee. Allà, un client no deixa de fixar-se en la cambrera, que li agrada moltíssim. Diria que ella no li fa massa cas. A “Julia y Marta”, dues amigues prenen unes copes juntes, mentre parlen d’amor... i de banyes? D’amors platònics l’Isaac ens en parla a “Tampoco era ella”. Amor, situacions kafkianes i molt surrealisme. A “Bellini”, un home gran sempre mira què troba dins dels contenidors. Però compte... un parell de sabates fetes servir poden canviar-li la vida. Tenen un estil semblant “Surrealismo de espuma”, “El herbolario Abdul al-Fida” i “El guerrero”, l’homenatge de l’autor al gran Gaudí. Història i ciència ficció a parts iguals.

Si n’haig de destacar tres o quatre més, em quedo amb “Los libros que nadie quiere”, que és un cant a la literatura. Hi ha una botiga subterrània al costat del Mercat de Sant Antoni que és tota una aventura pels nens i nenes que comencen a llegir. I, parlant de nens, molta atenció amb “El niño imaginario”, que és la fantasia esbojarrada d’un pare que podríem dir que acaba perdent el cap. O no? A “El Gran Loussini”, l’Isaac juga amb la mort. En aquest llibre hi ha una mica de tot. Fins i tot un enaltiment de l’amistat... i alguna cosa més. Parlo de “Bernard et Julien”, un dels més llargs. Estem davant d’un llibre fresc, directe i, sobretot, molt viu.

“No me fío de la palabra fin. No me fío. No me fío porque no hay un fin si puedo continuar leyendo, sintiendo o viviendo. Y si no hay nada delante, siempre puedes mirar hacia atrás, seguro que algo bueno encuentras. A la espera, sin ninguna prisa, de que aparezca algo distinto. No te fíes cuando alguien te diga que esto se acabó, sea lo que sea. Se acabo para tí –le diría- yo continuo. Y es que no hay un fin si puedo seguir leyendo, sintiendo o viviendo. Acaba tú si quieres que yo, amigo, me quedo un rato más”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy