L'ansietat és el vertigen de la llibertat

Sempre he cregut que Woody Allen és una aposta segura. Potser és veritat que fa temps que no signa cap obra mestra, però les seves pel·lícules es mantenen per sobre de la mitjana del cinema actual. Amb l’última, “Irrational Man”, m’ho he passat molt bé. Repeteix Emma Stone (protagonista de “Magia a la luz de la luna”, 2014) i debuta a les seves ordres el gran Joaquin Phoenix. Són 96 minuts agradables.

Phoenix, que escull molt bé els seus papers, fa d’Abe Lucas, un professor de filosofia que passa per una mala ratxa. Beu molt i ha perdut la fe en la vida i en la humanitat. Quan arriba l’estiu comença a impartir un seminari en una universitat. Allà una alumna s’encapritxa ràpidament d’ell. Es diu Jill Pollard. L’interpreta la Stone i fa un paper molt convincent. També va darrere de l’Abe, i de manera descarada, la Rita Richards (Parkey Posey), una professora que busca l’excusa perfecta per deixar al seu marit i fugir a Europa. Està un pèl desesperada.

Podríem definir la pel·lícula com una comèdia romàntica... molt negra! Un dia, quan l’Abe i la Jill estan junts en una cafeteria escolten una conversa que els canviarà la vida. No puc explicar de què parlaven els seus veïns de taula, però a ell li serveix per agafar forces i tornar a viure la vida al màxim. La beguda i les decepcions obren pas a l’amor, al sexe i a una il·lusió desenfrenada. Potser m’hauria agradat que hagués acabat d’una altra manera, però m’imagino que aquest desenllanç és el més adient i el que satisfarà a la majoria. Per cert, a l’Emma Stone la vaig descobrir a “Bienvenidos a Zombieland” (2009). És una actriu que sempre m’ha agradat força.

Bona reflexió sobre el sentiment de culpa i el lliure albir.

"LA VISITA"

Cada cop que em plantejo veure una pel·lícula de por em dic a mi mateix: No m’agraden les pel·lícules de por perquè em fan por. Però acabo veient-la. Doncs bé; “La visita”, de M. Night Shymalan (que va triomfar amb “El sexto sentido”, 1999), no en fa. Després d’un parell de fiascos consecutius, aquest cop l’encerta. No és extraordinària, però aconsegueix mantenir l’emoció fins al final.

El director indi ens explica la història de dos nens que se’n van a passar una setmana a la granja dels seus avis. La mare es va barallar amb els seus pares fa més de quinze anys i els nens ni els coneixien. Només arribar ja veuen que la parella fa coses molt estranyes, sobretot a la nit. És per això que l’avi els hi demana que no surtin de la seva habitació a partir de quarts d’onze. El millor de la pel·lícula és el gir final, tot i que no és tan original com en altres títols seus. S’ha de valorar, però, que va tenir un pressupost molt limitat per rodar-la.

Shymalan va encertar-la i molt amb els dos protagonistes principals. La nena és Olivia DeJonge, que tot just feia la seva segona pel·lícula. La Becca arriba a casa dels avis amb la idea de rodar un documental sobre la casa on va créixer la seva mare. És una nena estranya i amb moltes manies, incapaç de mirar-se en un mirall. Mentre enregistra imatges de la granja o entrevista a la seva família em va fer pensar en “El proyecto de la bruja de Blair” (1999). El nen es diu Tyler (Ex Oxenbould) i també està molt ben trobat. És molt escrupolós –es renta les mans sovint perquè té pànic als microbis- i canta rap amb molta gràcia. Bona pel·lícula, sense ser res de l’altre món.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy