El lector del tren de les 6.27 H (Jean-Paul Didierlaurent)

“El lector del tren de les 6.27 H”, de Jean-Paul Didierlaurent (Les Vosges, França, 1962), transmet passió per l’escriptura i pels llibres. El seu personatge principal, Guylian Vignolles, cau simpàtic des d’un primer moment. Viu sol i té un peix vermell, a qui ha batejat amb el nom de Rouget de Lisle, militar i compositor francès que va morir l’any 1836. La novel·la és molt curta -204 pàgines- i l’ha editat Columna.

Tot i que en Guylian té passió pels llibres... treballa destruint-los! És l’encarregat de la Zerstor 500, coneguda popularment com La Cosa. És una màquina que tritura els exemplars que no s’han venut, que no poden guardar-se a cap lloc, per problemes d’espai. Ho fa a contracor, però és així com es guanya la vida. Treballa a les ordres de Félix Kowalski que, en el seu cas, sí que gaudeix quan veu que els llibres queden reduïts a una pasta fastigosa. A la seva mare, en Guylian sempre l’hi diu que treballa en una editorial. Mai ha estat capaç d’explicar-li la veritat.

L’Yvon Grimbert, vigilant de la fàbrica, també és un home molt llegit, com en Guylian. Fins al punt que està acostumat a parlar amb versos alexandrins! En Giuseppe també treballava amb la Zerstor 500. Fins que, per culpa d’un accident mentre la manipulava, va perdre les dues cames. Aquell dia, estaven triturant “Jardins et Potagers d’autrefois”. Des d’aquell moment, en Giuseppe té una única obsessió: intentar trobar tots els exemplars d’aquest llibre que no estan destruïts. Cadascun que troba es com si li cresquessin una mica les extremitats amputades. Els té al menjador de casa, en una estanteria, un al costat de l’altre.

SALVA TOT EL QUE POT

Per compensar la destrucció de llibres, en Gyulian salva les pàgines que no devora la màquina i, d’estranquis, se les emporta a casa. L’endemà les llegeix al tren de les 6.27. Són de llibres diferents i comencen i acaben de qualsevol manera. Tot i així, té un públic molt entregat. No els importa que els llegeixi bocins inconnexos. El seu èxit fa que, un dia a la setmana, també reciti els textos trobats en una residència d’avis. Li van demanar un parell de germanes que viuen allà. Estem davant d’un llibre que combina humor negre i dolçor i que, entre altres coses, reivindica el triomf dels incompresos.

Hi ha un fet que canvia la vida d’en Gyulian, quan troba un llapis de memòria ple de textos sense titular en un seient del tren. Són cultes i molt ben estructurats, escrits per una tal Julie, que neteja lavabos en un centre comercial. En un d'ells, per exemple, explica que les rajoles que ha de netejar cada dia són 14.717. De tant en tant, s'entreté comptant-les. Sense conèixer-la, en Gyulian s’enamora perdudament d’ella. El fet que una dona que neteja estigui tan interessada en la literatura m’ha fet pensar en la portera de “La elegància del erizo” de Muriel Barbery.

“El gris del ciment ha desaparegut sota la capa de fang que cobreix el terra de la fàbrica. Amb els turmells enganxats al recipient pudent, armats amb pales, en Brunner i ell aboquen sense parar paquets sencers de melassa a l’embut del Zerstor. La Cosa s’afarta amb tot aquest puré mentre va emetent horribles esclafits humits. Cada deu segons, el seu cul de metall pon un altre llibre, que de seguida s’envola cap al sostre de l’hangar, batent l’aire amb totes les seves pàgines. Ara ja hi ha centenars de llibres giravoltant pel magatzem, en un eixam amenaçador que plana per damunt dels homes en un estrèpit eixordador. De tant en tant, una obra se separa del núvol per caure a terra en picat, abans de redreçar en el seu curs i baixar a fregar els caps, xiulant”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy