Entre les sectes satàniques i la invenció

Quasi vint anys després, si haig d’escollir una pel·lícula d’Alejandro Amenábar em continuo quedant amb “Tesis” (1996). Amb “Regresión”, recentment estrenada, torna al cinema d’intriga. No tocava aquest tema des de “Los otros” (2001). No és un títol rodó. Tot i que la crítica l’ha destrossada, a mi m’ha agradat força, sobretot estèticament. Està basada en fets reals.

Des d’un punt de vista interpretatiu, qui aguanta “Regresión” és Ethan Hawke, que està magistral. Dóna vida al detectiu Bruce Kenner, que investiga un cas de suposats abusos sexuals. L’Emma Watson, que no m’ha convençut, fa d’Angela, la possible víctima. El denunciat és el seu pare, que no recorda gairebé res. L’altre actor que està francament bé és David Thewlis. Ell és el reconegut psicòleg Dr. Raines. Els fets estan datats a Minnesota, l’any 1990.

L’Angela acusa al seu pare de violar-la i de formar part d’una secta satànica que sacrifica nadons. La seva àvia materna també estaria implicada en els fets. La noia té el suport del rector de la parròquia del poble, que creu que el culpable de tot és el dimoni. En Bruce treballa fort per arribar al fons de la història, però no se n’acaba de sortir. És per això que compta amb la col·laboració del Dr. Raines, que intenta esbrinar què va passar a través de la regressió. D’aquí el títol de la pel·lícula. No tinc clar si els psicòlegs que apliquen aquest tipus de tractament poden o no influir en els records del pacient. Si poden, encara que sigui indirectament, la pel·lícula aguanta força bé. En cas contrari, tot estaria agafat una mica en pinces. I fins aquí puc explicar.

“AMAR, BEBER Y CANTAR”

Alain Resnais va morir a París l’1 de març de 2014. Tenia 92 anys. Tota la vida darrere de les càmeres. “Amar, beber y cantar” és la seva última pel·lícula. Es va fer conegut amb “Hiroshima, mon amour” (1959). Aquest és un títol estrany, sobretot des d’un punt de vista estètic. La major part de la història passa en el pati d’una gran casa.

Estem davant d’una pel·lícula d’actors i actrius potents. Tot està plantejat com una obra de teatre que, de fet, és el que estan assajant els protagonistes. Quan es desplacen d’un lloc a una altra, els escenaris són reals. Per contra, les cases són mig dibuixades, amb llençols de colors fent de portes i finestres. Tot és molt auster. Moltes vegades, quan parla algú en primer pla, al darrere només es veu una infografia, per donar-li més força al personatge. No pots fixar-te en res més.

Resnais torna a confiar en Sabine Azema, que és la novena vegada que treballa amb ell. Aquí interpreta a la Kathryne, una dona -amb la llengua molt solta- que explica, en petit comitè, que un dels amics del grup s’està morint. Li queden mesos. Ho esbrina parlant amb en Colin, el seu marit (Hippolyte Girardot), que és el metge que el porta. La majoria de l’acció passa a casa del matrimoni que formen la Tamara i en Jack (Caroline Silhol i Michel Vuillermoz). Sense ser-hi, perquè no apareix en cap moment, el gran protagonista és en George, el malalt. Totes les dones semblen estar boges per ell. Fins i tot la Monica, que se'n va separar i ara viu amb un altre. A la Monica la interpreta Sandrine Kiberlain. Una pel·ícula força entretinguda sobre l’amor i la compassió. L'últim testament de Resnais

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy