Immigrants il·legals enmig de la boira

"En el caos no hay error" cantava Santiago Auserón, líder de Radio Futura. És una de les meves frases preferides. Podria aplicar-se perfectament a "Haemoo", que aquí s'ha traduït com "Niebla". Quan no es planifica res, quan es fa tot a la babalà, és normal que les coses acabin sortint malament. Enmig del desconcert, l'errada queda difuminada. És el debut cinematogràfic del coreà Shim Sung-bo.

Les errades són del capità del vaixell pesquer que, en un moment de crisi, decideix transportar immigrants il·legals. Són xinesos que busquen una vida millor a Corea del Sud. Per explicar-nos aquesta potent i violenta història, Sung-bo compta amb la col·laboració de Bong Joon-ho i de Kyung-pyo Hong, que ja van treballar junts com a guionista i director de fotografia a "Snowpiercer". Més enllà de l'argument, que és francament bo, el gran encert de la pel·lícula és l'elecció de Kim Yoon-seok com a protagonista principal, en el paper de capità. Està a l'altura dels grans del cinema coreà, com Choi Min-sik o Song Kang-Ho.

Encara que les coses vagin malament, sempre poden empitjorar. I si no que li preguntin al capità Kang Chul-joo, que cada decisió que pren ho fa tot encara més complicat. A més a més d’explicar-nos les penúries dels immigrants, “Haemoo” també és una gran història d’amor -fruit de la desesperació- entre un dels tripulants del vaixell i una de les persones que hi pugen de manera il·legal. Tot i que no són explícites, té escenes molt violentes, com quan esquarteren un munt de cossos. Visualment, la pel·lícula és francament bona, sobretot mentre els protagonistes s’han de moure enmig d’una boira sinistra. El final, per inesperat, em va semblar sensacional.

“THE ASSASSIN”

Des d’un punt de vista estètic, “The Assassin” és una de les millors pel·lícules que he vist en els últims mesos. Està dirigida per Hou Hsiao-Hsien, premi al millor director al Festival de Cannes. Paisatges fantàstics, llargs silencis, música efectista i precioses escenes d’arts marcials. D’aquest director, recordo “El vuelo del globo rojo” (2007).

Argumentalment, la pel·lícula no és rodona, ni molt menys. Hi ha massa coses que no queden clares del tot. A la protagonista principal (Nie Yinniang) la interpreta Shu Qi. Torna a casa després d’uns anys a l’exili. I ho fa amb un objectiu molt clar: assassinar a Tian Ji’an, el seu cosí, que s’ha convertit en un autèntic tirà. Actualment, és el governador dissident de la província militar de Weibo. N’havia estat enamorada. Podríem definir la pel·lícula com una “Wuxia”, amb la Nie com a heroïna.

El millor són les escenes d’arts marcials que, pel meu gust, són poques. La facilitat i bellesa dels moviments de la protagonista són encantadors. Espectacle en estat pur. En alguns moments, m’han vingut al cap títols com “The Grandmaster” (2013), de Wong Kar-Wai, o “Tigre y dragón” (2000), d’Ang Lee. “The Assassin” és més profunda, més poètica, però també més embolicada. Segur que un segon visionat ajudaria a apreciar-la encara una miqueta més.

“STRAIGHT OUTTA COMPTON”

Reconec que mai no hauria donat una oportunitat a aquesta pel·lícula si el meu fill no m’hagués “obligat” a veure-la. Parlo de ”Straight Outta Compton”, dirigida per F. Gary Gray (“The italian job”, 2003). Són quasi dues hores i mitja de rap potent i agressiu, amb la banda N.W.A com a principal protagonista. Es va estrenar la setmana passada. Els Niggaz With Attitude van triomfar del 86 al 91. La veritat és que no sabia pràcticament res d'ells.

L’acció es localitza al perillós barri californià de Compton en el qual, si fem cas a la pel·lícula, la policia reprimeix brutalment als negres. No els deixa fer un pas sense registrar-los o colpejar-los sense motius aparents. És en aquest ambient, on un grup de joves forma un grup de rap que, a través de les seves lletres, es rebel·la contra l’autoritat. Els components de N.W.A, que van convertir-se en un fenomen de masses, eren Arabian Prince, DJ Yella, Dre, Eazy-E, Ice-Cub i MC Ren. Qui els va catapultar cap a l’èxit va ser un productor blanc, Jerry Heller. L’interpreta, i de quina manera, el gran Paul Giamatti, un dels meus actors preferits.

Els N.W.A no van saber gaudir plenament del seu èxit, sobretot per problemes de gelosia i de diners. De portes en fora, fa la sensació que en Heller en va ser el principal culpable. Quan es van separar, també van fer carrera individualment, això sí, sense poder igualar la bogeria que provocaven a tot arreu quan actuaven junts. “Straight Outta Compton” també és una bona reflexió sobre el poder, el diner, el consum de drogues, la repressió policial, el racisme i la violència. Amb mitja hora menys –o fins i tot tres quarts- encara hauria estat més rodona.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy