dimarts, de desembre 01, 2015

La manipulació elevada a la màxima potència


Si fem cas a tot allò que Pablo Trapero ens explica a “El Clan”, Aquímedes Rafael Puccio era una de les persones més manipuladores de les que he sentit a parlar mai. No en tinc cap dubte. La interpretació que fa d’ell l’humorista argentí Guillermo Franchella fa posar els pèls de punta. A Franchello el recordava pel seu paper de Pablo Sandoval a “El secreto de sus ojos” (2009).

El “Clan Puccio” va segrestar i assassinar tres persones, per motius econòmics, entre els anys 1982 i 1985, amb tres presidents diferents. Ho va intentar amb una quarta, però no se’n va sortir. L’Arquímides, que va morir el 2013, era integrant de l’Alianza Anticomunista Argentina i del Movimiento Nacionalista Tacuara. Inicialment, actuava amb el beneplàcit del govern, que sempre que feia alguna cosa mirava cap a l’altre costat. Quan tot va sortir a la llum, la història del clan va commocionar l’Argentina. Els veïns definien als Puccio com una família normal i corrent.

Per sobre de tot, sorprèn que l’Arquímides, que va liderar i planificar totes les operacions, involucrés a la seva dona i als cinc fills; directament o indirecte. Els que ho van passar pitjor van ser els dos grans, que participaven activament en tot. Parlo de l’Alejandro (que jugava a la selecció argentina de rugbi) i en Daniel, batejat com Maguila per la seva constitució física. Els altres tres, més petits, no crec que poguessin oposar massa resistència. En Guillermo, però, va tenir força suficient per fugir de l’infern que és casa seva, amb els segrestats tancats en un bany.

La direcció de Trapero (“Carancho”, 2010) és brutal. Aconsegueix crear una atmosfera bruta i fosca, dins de l’aparent normalitat que intenta donar l’Arquímides. No sé si era conscient de què feia i com comprometia el futur de la seva família. Per a ell, tot semblava normal. La pel·lícula et porta, obligatòriament, a pensar què faries si el teu pare segrestés, matés... i t’obligués a participar-hi. Franchella està sensacional, com Peter Lanzani (que fa d’Alejandro) i la debutant Stefanía Koessl, que intepreta a la seva xicota. “El Clan” va ser premiada al Festival de Venecia, amb el Lleó de Plata al millor director.

Quan es va estrenar a l’Argentina, la pel·lícula va batre tots els rècords de taquilla, amb més d’un milió d’espectadors en els seus primers 9 días, superant “Relatos Salvajes” (2014) i la mencionada “El secreto és de sus ojos”. Dels millors títols que hi ha a la cartellera. Per cert, la banda sonora també és brutal, amb temes com “Sunny Afternoon” (de The Kinks), “Just a gigolo” (David Lee Roth), “Wadu Wadu” (Virus) o “Tombstone Shadow” (Creedence).

"COP CAR"

Entre la road movie i la comèdia negra, “Cop Car”, que es va estrenar divendres, és una grata sorpresa. Està dirigida per Jon Watts i Kevin Bacon fa un dels papers principals. Aquest any, l’actor de Filadèlfia també va treballar a “Black Mass: Estrictamente criminal”. Només dura 86 minuts i té un cert regust indie. Van presentar-la oficialment a l'últim Festival de Sitges. Cal tenir-le en compte.

Bacon fa de xèrif corrupte, possiblement implicat en temes de drogues i amb una o més morts en el seu armari. Un dia, mentre es desfà d’un cadàver, un parell de nens que s’havien escapat de casa li prenen el cotxe, que creien que estava abandonat. Ho fan com si juguessin, sense pensar en les possibles conseqüències. Els interpreten James Freedson-Jackson i Hays Wellford. Tots dos ho fan francament bé. Les criatures, de vuit o nou anys, es diverteixen conduint el cotxe i jugant amb les coses que hi ha dins, amb armes incloses. Només els busca el policia...

El millor de la pel·lícula és el contrast entre la innocència i la tranquil·litat dels nens amb la desesperació del xèrif. No diu a ningú que li han pres el cotxe i, des del moment que descobreix que no hi és, comença una desesperada recerca. Hi ha massa coses dins que poden incriminar-lo. Intentarà parlar amb els nens a través de la ràdio de la seva furgoneta, que també està connectada amb la centraleta de la policia. Abans, però, haurà de demanar que la resta de companys seus canviïn de freqüència. “Cop Car” té força i està molt ben estructurada. Divertida i sinistra persecució, en què un gat vell persegueix a dues joveníssimes rates.

"AMY"

Dura més de dues hores i no es fa pesada en cap moment, tot el contrari. Parlo d’”Amy (La chica detrás del nombre)”, d’Asif Kapadia. El director del Regne Unit ja havia fet una incursió en el món del documental amb la biografia de l’expilot brasiler de Fórmula 1 Ayrton Senna, estrenada l’any 2010. Aquest cop, ens parla de la cantant britànica Amy Winehouse, morta l’any 2011, quan tenia 27 anys.

Haig de dir que mai no he estat fan de l’Amy. Ni tan sols coneixia la majoria de les seves cançons. Malgrat això, la seva història em va deixar en estat de xoc. El personatge em va semblar molt interessant i em va robar el cor des del primer moment. Amb imatges inèdites, d’arxiu i un munt d’entrevistes, la pel·lícula deixa clar que a l’Amy la va matar el seu pare. Primer per abandonar-la quan era petita, a ella i a la seva mare, i després per reaparèixer i voler gestionar la seva carrera i la seva fortuna. Se’n va aprofitar fins a punts insospitats. I ella no se n’adonava; o no volia veure-ho, no em queda clar.

El seu marit, Blake Fielder, també en va tenir la seva part de culpa, portant-la pel camí de la perdició. Fa molta pena veure com les televisions van aprofitar-se d’ella i, ridiculitzar-la quan no calia. És veritat que van ajudar a llançar-la a l’estrellat quan començava; però van enfonsar-la del tot, fent acudits fàcils i criticant-la quan va caure en les drogues i l’alcohol. L’Amy era una gran fan de Tony Bennett, amb qui va arribar a cantar en un duet. No s’ho podia ni creure. Potser va ser un dels moments més feliços de la seva vida, quan ja estava molt malament. Bennett diu en el documental que, per veu i actitud davant de la música, només era comparable a Ella Fitzgerald i Billie Holiday. Molt bona pel·lícula.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

4 comentaris:

  1. T'explicaré un secret. Ja no vaig gaire al cine. Bé, potser no és un secret ja que sovint et dic que tinc les pelis pendents. Però la veritat és que no m'ho puc permetre, i destrio tant, que al final cap m'acaba fent el pes. Tant que, ni per la festa del cine hi vaig (tot això ho tinc mig escrit en un post que mai acabo de publicar). Les raons, moltes, xò sovint em sap greu haver perdut el cine.
    Per contra, m'he acostumat a agafar moltes pelis a la biblioteca, més que no pas baixar-les,... em fa mandra i m'entren virus.... per tant, si bé ja no et dic que me les apunto per anar-les a veure si que et dic que me les apunto per quan surtin al catàleg de les biblioteques. N'he vist moltíssimes aquest any!

    ResponElimina
  2. Ah, i et volia dir també, que el teu blog el tinc present quan busco pelis al catàleg de les biblios... hihihihi

    ResponElimina
  3. Jordi,
    per a mi també ets un referent al cinema,des de fa anys;)
    dit això, tinc moltes ganes de veure "El Clan" de Pablo Trapero.
    Un abraç

    ResponElimina
  4. Això de la biblioteca està molt bé, RITS. Bones festes!

    Gràcies, TROYANA. Igualment. Bones festes!

    ResponElimina