Mendelssohn és a la teulada (Jirí Weil)

Dins de la col·lecció “El Cercle de Viena”, Viena Edicions continua publicant petites joies. El número 51 es titula “Mendelssohn és a la teulada”, de Jirí Weil (Praskolesy, 1900 - Praga, 1956). La traducció del txec és de Jaume Creus. Té 281 pàgines. Globalment, podríem definir el llibre com una sàtira, tot i que, en el fons, és una tragèdia de grans dimensions. En primer pla, l’ocupació nazi de la ciutat de Praga.

Weil, que era jueu, va ser expulsat del seu país i exiliat a l’Àsia Central. Quan va tornar, havia de presentar-se al gueto de Terezín, però no ho va fer, fingint la seva pròpia mort. La novel·la està basada en experiències pròpies. Volia deixar clar, i ho va aconseguir, que el coratge i, sobretot l’humor, eren condicions necessàries per mantenir l’esperança durant la terrible ocupació dels alemanys. “Mendelssohn és a la teulada” és la seva pròpia pòstuma. En ella retrata acuradament la transformació de la vida quotidiana dels txecs per culpa de la guerra. Va passar-ho francament malament.

L’obra comença amb una anècdota que explica la prepotència i la bogeria dels dirigents nazis. Poc abans d’un concert, amb la presència de la cúpula dels ultradretans, un aspirant a les temibles SS demana que es retiri l’estàtua de Mendelssohn, pel sol fet de ser jueu. Ningú sap quina cara fa i una mica més i es desfan de la de Wagner, compositor insígnia del règim nacionalsocialista. A partir d’aquest fet, Weil ens presenta tot un seguit de personatges jueus que no tenen més remei que col·laborar amb els alemanys, com Bécvár o Richard Resinger. Estan convençuts que és l’única manera d’escapar-se d’una mort segura...

AMAGATS I AMB MOLTA POR

Alguns passatges de la novel·la m’han recordat històries conegudes, com “El diari d’Anna Frank”. Sobretot quan Weil relata com s’amaguen l’Adela i la Greta, la por que tenen de ser descobertes i el risc que corre el matrimoni que les amaga. També ens explica com es va idear l’anomenada “solució final”, que van mantenir força temps en secret. L’argument és dramàtic, però l’autor glossa tot allò que passa amb una tranquil·litat inusual: quan el tiet de les nenes va a buscar menjar al mercat negre, quan els nazis pengen a tot un seguit de persones sense cap motiu aparent, la brutalitat dels invasors amb la població local... tot està embolicat amb una pàtina de cinisme (?) que ho fa més passable, tot i que no amaga la realitat.

“Ara sabia que no era possible escapar! S’havia barrejat amb els assassins, els servia, i alhora pensava que els podia enganyar. Havia construït aquell museu seguint els desitjos d’ells de tenir el seu monument a un poble extingit, però en realitat confiava salvar així els objectes sagrats que, en cas contrari, haurien estat destruïts si s’haguessin quedat als altres llocs conquerits. Ara sabia que els objectes romandrien, però el poble no. Qui es barreja amb ells per força comet mal, per força es converteix en el seu ajudant, encara que no vulgui, fins i tot si es pensa tota una altra cosa, fins i tot quan s’ingressa en una agrupació determinada amb la finalitat d’enganyar. Perquè el mal és el seu imperi i la mort la seva companyia, a qui converteixen en guardiana de qualsevol”.

En definitiva, un bon llibre sobre la desfeta provocada pels alemanys a Praga i la resistència dels txecs. Recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy