El cazador de la oscuridad (Donato Carrisi)

Sabríem reconèixer el bé sense el mal? Existeixen realment tots dos? O potser tot depèn de la interpretació de cadascun de nosaltres? Fer el mal pot ser una opció de vida més o menys conscient? Del mal, i en contraposició del bé, en parla l'italià Donato Carrisi (Martina Franca, 1973) a “El cazador de la oscuridad”, una novel·la fosca com el carbó. Està publicada per Duomo Ediciones i té 475 pàgines. Es llegeix d'una tirada.

Si donem credibilitat a l’epíleg i llegim la conversa amb l’autor, que serveix per posar punt final al llibre, podríem dir que la història s’ajusta, més o menys, a la realitat. És a dir, que estaria basada en fets reals. Els dos principals protagonistes són en Marcus i la Sandra. Ell és sacerdot i té facilitats per veure el mal que hi ha amagat dins de les persones. Detecta l’”anomalia” i ho fa abans que ningú. És per això que l’han batejat com el “caçador de la foscor”. La Sandra és fotògrafa de la policia. És vídua i, en l’actualitat, surt amb en Max, un professor d’història. Junts, han d’intentar atrapar un assassí en sèrie.

El llibre comença amb la troballa d’una monja esquarterada en un jardí del Vaticà. Aquest cas, que és secundari en la novel·la, no es tanca fins al final. A qui busquen la Sandra i en Marcus (ell se suposa que en nom de l’església) és a un psicòpata savi. Un psicòpata que està assassinant parelles joves. Els ataca en descampats, quan busquen una mica d’intimitat lluny de tot i de tothom. Els crims passen a Roma i rodalies i tenen atemorida la societat. La Sandra treballa a les ordres del Vicequestore Moro, amb un caràcter dur i un currículum ple d’èxits. És el típic policia estrella. Se'n sortirà aquest cop?

VIATGE A L'INTERIOR DEL MAL

El que intenta Carrisi amb aquesta novel·la, i ho aconsegueix, és endinsar-se en el cor del mal. La Policia i el caçador de la foscor intenten resoldre un cas, però el que està en joc és un problema molt més gran. I molt possiblement, mai en seran conscients del tot. “El nen de sal”, pseudònim de l’assassí de parelles, és un petit i insignificant peó en l’il·limitat tauler d’escacs que és el mal. L’han alliçonat des de petit per transgredir, per infligir càstigs, per fer de la calamitat un estil de vida. D’aquesta manera, tots sabrem millorar el bé... i, de passada, anirem a resar a l’església? A la mateixa església l’interessa que es manifesti el mal?

Segons sembla, jo no ho sabia, el Vaticà té el mal inventariat. Allà hi ha el gran Arxiu dels Pecats, basat en les confessions dels “pecadors”, recollides al llarg dels anys. La informació és poder i no cal desaprofitar-la. Quin aspecte té el mal? Existeix un gen que el propagui? Qui és l’home amb cap de llop? Sobre el mal en va parlar molt, i molt bé, el francès Franck Thilliez, amb una trilogia sensacional. A “El cazador de la oscuridad”, Donato Carrisi no es queda curt. Una novel·la recomanable.

“El niño de fuego tenía ocho años. Cuando se quemó el brazo con un petardo, sus padres pensaron que había sido un accidente, en cambio, él había querido experimentar en sí mismo el misterioso poder de la llama; había algo dulce en el fondo de se dolor. Desde hacía tiempo le había echado el ojo a un sin techo que pasaba las noches en un coche abandonado en un aparcamiento. Prendió fuego al vehículo con un bidón de gasolina robado del garaje de su padre. El sin techo sufrió quemaduras graves en el sesenta por ciento del cuerpo”.

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy