Confessions d’un culer defectuós (Sergi Pàmies)

Sóc fan incondicional de Sergi Pàmies (París, 1960). Quan col·laborava a Els Matins de TV3, cada setmana comentàvem els llibres i les pel·lícules que ens havien agradat. Era un ritual sagrat, com ara llegir les seves cròniques de futbol a La Vanguardia. El futbol és el tema del seu últim llibre, “Confessions d’un culer defectuós”, d'Empúries. És petit de format i curt: 165 pàgines.

L’estil és el de sempre, clar, directe, corrosiu, punyent i molt divertit. Es considera un culer defectuós perquè, entre altres coses, no se sent antimadrista. Diu que el fet de criar-se a París el va allunyar del franquisme i de tot el que va comportar futbolísticament parlant. Quan ell va arribar a Barcelona només era seguidor de Johan Cruyff, del Saint-Étienne i de l’Olympique de Marsella. Del Barça no en sabia pràcticament res. Canviant de tema, també considera que, avui dia, la rivalitat amb l’Espanyol s’ha refredat una mica. Els barcelonistes s’han buscat enemics del seu nivell, com per exemple el Chelsea, sobretot amb José Mourinho a la banqueta. Els temps canvien.

En Sergi es va fer afeccionat al Barça gràcies al seu oncle Pau. Amb Toni Torres, jugador blaugrana del 65 al 76, eren cosins. No el van fer soci de naixement, com molts nens i nenes que són inscrits al club, per un avi o per un tiet, poc després de sortir de la panxa de la seva mare. Per això, ell també és un culer imperfecte. Un dels capítols més divertits és el “Petit tractat d’abraçologia”, on compara les abraçades de Joan Laporta, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu. Sublim! Dels tres, Amb qui deixaria els seus fills un cap de setmana? Amb Bartomeu, sens dubte. També m’ha agradat molt el capítol “Sotil: el cigne negre”. Mai no perdonarà que Neeskens substituís al peruà i acabés formant parella d’estrangers amb Cruyff. Quin complot holandès contra Sotil, el millor soci que mai ha tingut al camp el crac blaugrana!

MILITANT CRUYFFISTA

El capítol “Esplendor i ruïna de les premonicions Cruyff” és el més llarg i el més emotiu, encara més després de la seva mort. Pàmies és un cruyffista en lletres majúscules. Fins al punt d’escriure que “Cruyff sempre té raó, fins que s’equivoca”. Comenta algunes anècdotes que va viure al seu costat, com la de la targeta de crèdit... que no explicaré. En Pàmies també intenta trencar alguns tòpics, com que al Camp Nou el públic no anima. Ell aposta pel silenci i per encoratjar l'equip d'una manera moderada, quan toca. No vol que l’Estadi es transformi en un altre Palau Blaugrana. On sí que hi hauria d’haver silenci, i cada cop sembla més complicat, és a l’entorn barcelonista, amb un munt de temes per resoldre als jutjats i enfrontaments constants.

“A Pròrroga: dilemes morals, rituals sentimentals”, l’autor reflexiona al voltant de temes molt més profunds, com el patrocini de Qatar o la quantitat de diners que cobren els jugadors, que podrien posar fi a la filosofía del club. Cap on va al Barça? Poca gent ho sap, diria. Segur que aquest llibre serà un dels més venuts de Sant Jordi. S'admeten apostes.

“Cruyff. Johan. Déu. El Profeta. L’Holandès Errant. Els noms canvien en funció del grau de devoció o familiaritat de qui els pronuncia. Els sentiments que concita Cruyff són diversos i sovint extrems, sobretot en el sector de barcelonistes virtuosos en l’art de dir-ne pestes. El poden criticar amb una exquisidesa quirúrgica, pel broc gros i amb argumentacions d’aparença coherent. Col·leccionen anècdotes teòricament documentades i afirmen tenir centenars de proves que confirmen que Cruyff és un pesseter, un aprofitat, un gandul, un frívol i, per descomptat, un mal patriota”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy