Avui en dia, que quatre dones viatgin soles tot un més no és cap notícia. L’any 1922, quan es va publicar la novel·la, m’imagino que sí; encara més si dues estan casades i deixen sols als seus marits. És el cas de les senyores Wilkins i Arbuthnot, que llegeixen al Times aquest interessant anunci: “Per amants de les glicines i la llum del sol. Es lloga petit castell medieval a la riba del Mediterrani durant el mes d’abril amb servei inclòs”. Estan en el mateix local, però no es coneixen de res. La primera s’adona que l’altra també ha quedat impactada per l’anunci del castell de San Salvatore i li proposa intentar llogar-lo juntes. Si és necessari, poden buscar un parell de companyes més... Estan davant de l’oportunitat de la seva vida. Un merescut mes de vacances a Itàlia!
La Lotty Wilkins viu a l’ombra del seu marit, un advocat estalviador que la tracta com si fos la criada. La Rose Arbuthnot està entregada en cos i ànima a l’església i a la caritat. La relació amb el seu marit, que escriu llibres de memòries sobre les amants dels reis, és pràcticament nul·la. Els costa decidir-se, però arriben a la conclusió que necessiten fugir de la monotonia i de la grisor de Londres i recuperar una mica de l'autoestima perduda. Per poder llogar el castell, convencen a dues dones més: l’arrogant senyora Fisher (una vídua amb molt bona posició social) i Lady Caroline, una jove de família noble que busca tranquil·litat. N’està farta que tothom s’enamori d’ella, fins i tot quan intenta ser desagradable.
UN CANT A LA VIDA
Sense exagerar gens ni mica, “Un abril prodigiós” m’ha semblat un cant a la vida. Les seves 318 pàgines desprenen un optimisme total. Estan plenes de llum i fan olor de plantes i flors. La metamorfosi que viuen les quatre protagonistes a San Salvatore s’encomana al lector, que té ganes d’obrir finestres, respirar i gaudir de cada minut com si fos l’últim. La que abans canvia és la Lotty, que deixa el seu complex d’inferioritat a casa i, a poc a poc, es transforma en amor pur i total, un amor que es contagia. Fins i tot l’estirada senyora Fisher comprèn que la llibertat és la base de la felicitat. Entre altres coses, Von Arnim reivindica l’autonomia de la dona i sembla dir-nos que no sempre podem fiar-nos de les primeres impressions.
Tot i que queda en un segon pla, m’ha cridat molt l’atenció el personatge de Lady Caroline. És més que una dona bonica. El seu físic sempre li obre totes les portes, però ella, en el fons, voldria passar més desapercebuda i no tenir un munt de babaus rendits als seus encants. La traducció del llibre és de Dolors Udina, que també signa l’epíleg. Von Arnim és molt descriptiva. Quan parla de flors i d’arbres, però també de persones, ens explica fins al mínim detall. No m’estranya gens ni mica que “Un abril prodigiós” s’hagi portat al cinema dues vegades, sota el títol de “Un abril encantado”, els anys 1935 i 1992, sota la direcció de Harry Beaumont i Mike Newell.
“Tanta infelicitat la va portar a desenvolupar un cinisme profund. El seu interior s’anava omplint de desil·lusió mentre el seu exterior amable i encantador continuava fent el món més bell. Què li reservava el futur? Amb una preparació com la seva, no seria capaç de dominar-lo. No era apta per a res; havia perdut tot el temps sent bonica. Un dia deixaria de ser-ne i llavors què? La Scrap no sabia què, llavors, i l’horroritzava el sol fet de pensar-hi. Tot i que estava cansada de cridar l’atenció, si més no hi estava acostumada, no havia conegut mai res més, i segurament, deixar de cridar l’atenció, fer-se fonedissa, anar-se fent més deslluïda i grisa, segurament seria molt dolorós”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada