Ni perdó, ni oblit (i molta ira)

Espectacular debut de l'actor Raúl Arévalo darrere de la càmera. “Tarde para la ira”, la seva òpera prima, és una pel·lícula imprescindible. Una de les protagonistes, Ruth Díaz, va guanyar el premi a la Millor Actriu al Festival de Venècia, en la secció Orizzonti. Fa el paper d’Ana, que treballa al bar del seu germà. El seu xicot és a la presó. El van agafar després d'atracar una joieria.

En Curro (Lluís Callejo) porta vuit anys tancat. Estan a punt de deixar-lo sortir. No va entrar a la joieria, on van matar a una dona i van deixar a un home en coma. Ell conduïa el cotxe. Podia haver delatat als altres tres components de la banda, però no ho va fer. En una de les primeres visites, va deixar prenyada a l’Ana. El noi ja té sis o set anys. El 2015 en Curro surt de la presó i intenta refer la seva vida. No comptava, però, que es trobaria amb un home, en Jose, que no el deixa començar de zero. Estem molta estona sense saber qui és en Jose, interpretat magistralment per Antonio de la Torre, un actor que m’encanta. És un dels còmplices d’en Curro? Un policia? Una víctima? No saber-ho és un dels punts forts de la pel·lícula, sense cap mena de dubte.

“Tarde para la ira” és un thriller sobre la culpa i el perdó, si s’escau. Tot està enverinat per aquesta emoció bàsica, que creix per moments. Ràbia, passió i violència, molta violència, però quasi mai explícita. Dura una hora i mitja justa i no hi sobra ni falta res. Es nota que Arévalo ha treballat amb molt bons directors del cinema espanyol, com Alberto Rodríguez, Daniel Calparsoro, Isaki Lacuesta, Daniel Sánchez Arévalo, Álex de la Iglesia, Icíar Bollaín i Pedro Almodóvar. Segur que tots ells celebraran que, en el seu debut, hagi estat capaç d’explicar una història com aquesta. Pel·lícula cent per cent recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy