Només començar, Iserwood escriu que és “una càmera amb l’obturador obert”, i ho deixa claríssim. Ens fa un gran retrat del Berlín dels anys trenta amb un estil directe i sense floritures. Deixa entreveure que s’acosta la tempesta del Tercer Reich i, que un cop instal·lat, ja res serà com abans. Ell va haver de marxar caps als Estats Units, passant abans per la Xina, acompanyat del poeta, escriptor i dramaturg britànic W. H. Auden. El llibre està publicat per Viena Edicions i té 289 pàgines. És el número 56 de la col·lecció El Cercle de Viena. La traducció és de Jordi Arbonès i Josep Cornudella Defis.Impecable, com sempre.
“Adéu a Berlín” el formen sis històries amb una narració més o menys continuada. La primera és “Diari berlinès (tardor del 1930)”, on Chistopher Isherwood –el protagonista es diu igual que l’autor- fa classes d’anglès a joves burgeses alemanyes. No cobra massa, però els pocs diners que li donen li serveixen per pagar la pensió de Fräulein Schroeder, una dona rica que ha perdut poder adquisitiu; i de quina manera! Amb ells hi viuen una prostituta, una cantant de cançons tiroleses i un bàrman. La segona història, “Sally Bowles”, és la que més enganxa. És el nom d’una aspirant a cantant i actriu que se’n va al llit amb tothom qui pensa que pot acabar finançant la seva carrera artística. El personatge de la Sally va inspirar a la protagonista de “Cabaret”, que va immortalitzar Liza Minnelli. És una bona amiga d’en Chris.
RICS I POBRES
A “L’illa de Rügen” –al mar Bàltic-, en Chris viu uns mesos amb en Peter i l’Otto. Deixa entreveure que els seus amics són homosexuals. Un s’aprofita de l’altre, que l’està mantenint econòmicament. No s’acaben d’entendre i tenen discussions inacabables. És l’única història que passa fora de la ciutat de Berlín. A l’Otto el recuperem a “Els Nowak”. Torna a viure a la capital, amb els seus pares, el seu germà i la seva germana. En un pis minúscul i sense cap comoditat. Van molt justos de calés. És per això que li lloguen una habitació a en Chris. Costarà una mica menys pagar les factures.
D’una família pobra, els Nowak, a una de rica, “Els Landauer”, als que coneix perquè dóna classes a la filla, la Natàlia. A través d’ella, acaba trenant una amistat estranya amb un dels cosins. I per acabar, l’autor torna al “Diari berilinès (hivern de 1932-33)”. Els jueus comencen a ser perseguits de veritat. Tot i la crueltat del moment, Isherwood sap mantenir l’equilibri amb un cert sentit de l’humor. La realitat és dura, però ell intenta posar una mica de llum en la foscor amb una alegria que no queda clar d’on li surt. El destí és tràgic, però sap com fer-ne una mica de caricatura.
“Frau Nowak i l’Otto no eren els únics "nerviosos". Lentament, però d’una manera inflexible, els Nowak estaven debilitant la seva capacitat de resistència. Cada dia em semblava una mica més nauseabunda la pudor de l’aigüera de la cuina; cada dia la veu de l’Otto em resultava més aspra i la de la seva mare més estrident quan es barallaven. El ploricó de la Grete em feia serrar les dents. Quan l’Otto tancava de cop una porta, jo responia amb una ganyota irritada. De nits no podia dormir si no estava mig begut. De més a més, tenia problemes secrets amb una misteriosa i desagradable erupció cutània: podria ser a causa de la cuina de Frau Nowak o d’una cosa pitjor”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada