L’assassí que estimava els llibres (Martí Domínguez)

“L’assassí que estimava els llibres”, del valencià Martí Domínguez (1966), és una novel·la molt original. En primer pla, hi trobem la mort violenta d’un crític literari. En el segon, un cínic retrat del món burgès i intel·lectual valencià. I, per acabar-ho d’adobar, una bona reflexió sobre la literatura i l’art de llegir. El llibre està publicat per l’editorial Proa i té 315 pàgines.Domínguez és professor de Periodisme de la Universitat de València.

L’assassinat del crític Guillem Gual trenca l’aparent tranquil·litat de la ciutat. El troben mort amb un llibre a les seves mans: “L’assassinat entès com una de les belles arts”, de Thomas De Quincey. És casual? O potser es tracta de la firma de l’homicida? El que queda més o menys clar és que en Gual tenia molts enemics i que ningú el trobarà a faltar. Els encarregats de la investigació són en Tena i l’Espinosa. De llibres en saben poc o quasi res. Potser l’assassinat de Gual potser no serà l’únic? En Tena té una filla que es diu Cuca i que estudia periodisme, una carrera que el seu pare detesta. Hauria preferit que estudiés qualsevol altra cosa.

Paral·lelament a la investigació, som testimonis dels amors i desamors d’en Xeniet, fill dels Garín, una família burgesa. Han fet diners fàcil, enmig d’una València corrupte, i somien que el seu fill es casi amb una pubilla amb recursos. Hi va estar a punt fa un temps, però la va espifiar quan el matrimoni ja es donava per fet. Els Garín són classistes, molt de dretes i poc respectuosos amb els qui no són com ells. Per desgràcia seva, en Xeniet va una mica per lliure. Una altra de les famílies protagonistes són els Cantallops, d’esquerres i lletraferits. El seu fill es diu Juli, i també estudia periodisme, com la Cuca. Una i altres tenen les seves misèries. En condicions normals, mai s’haurien de trobar entre ells, però...

Com és habitual, Domínguez esquitxa el llibre amb un munt de referències de filòsofs, com Voltaire, Heiddeger o Hegel. També menciona als escriptors Quim Monzó (per parlar d’“El perquè de tot plegat”) i Saul Bellow. Del nord-americà vaig llegir "La víctima" i em va encantar. També passen per les seves pàgines, entre altres, el metge Adolf Krebs i el pintor Paul Cezanne. De l’impressionista francès ja en va parlar a "El fracassat", un llibre encisador i molt visual. D’ell també he llegit “Les confidències del compte de Buffon”, “El somni de Lucreci” i "La sega". Com tots els anteriors, “L’assassí que estimava els llibres” també és molt interessant.

“Donya Clara fàcilment podria haver escrit sota les seues armes aquella llegenda dels Bearn, “Abans morir que mesclar la sang”, o podria afirmar com don Fabrizio Salina que sols creia en un déu anomenat Bona Criança. No hi ha cosa més descoratjadora per un fill que sentir com els pares desaproven la seua elecció per motius que ningú no gosa revelar obertament; Marcel Proust escriu que un home no s’hauria d’enamorar fins a saber qui són els que envolten l’ésser estimat, quin és el seu ambient i quines són les seves amistats. Els imponderables dels quals penja la felicitat d’una parella són tan subtils, tan inassequibles, que el més petit accident pot posar-la en perill”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy