dijous, de desembre 15, 2016

La sega (Martí Domínguez)


Callar i mirar cap a l’altre costat. Passar desapercebut. Evitar qualsevol polèmica estèril. No contestar cap pregunta si no és estrictament necessari. Complint totes aquestes consignes, els masovers dels anys quaranta i cinquanta del segle passat tenien alguna possibilitat de sobreviure. Només alguna... Ho explica l’escriptor valencià Martí Domínguez a “La Sega”, publicat per l’editorial Proa. Té 347 pàgines.

A través dels ulls d’un nen de deu anys que bateja amb el nom de Goriet, Domínguez ens explica les vivències d’una família de masovers del Maestrat. Precisament en aquesta comarca, l’autor es va comprar un mas on va trobar enterrat un màuser amb dues baionetes. Ho he llegit en un parell d’entrevistes. Possiblement, aquí va néixer la idea d’escriure la novel·la. En els anys més foscos del franquisme polític, els masovers van haver de fer equilibris entre les visites dels Maquis i de la Guàrdia Civil. Estaven en una situació límit. Si decidien no abastir de queviures als maquis, podien assassinar-los a sang freda. Si decidien ajudar-los, corrien el risc que fos la benemèrita qui els treies de circulació amb un tret al clatell. Es tractava de nedar i amagar la roba.

Només començar “La Sega”, la Guàrdia Civil s’emporta al pare d’en Goriet, que mai més torna a casa. Sense cap motiu aparent. La seva dona, la Bela, ha de tirar la família endavant tota sola; el mas i els seus quatre fills: en Goriet, la Teresa, l’Empariues i en Pepet. Sort en té de la Teresa ja és prou gran per treure la rabera (ramat). Tot i la mort del seu pare, en Goriet pot continuar anant a l’escola. Allà, Don Arcadi li transmet la seva passió pels llibres i per la natura, en especial pels fòssils. Gràcies als esforços del seu mestre, el nen va creixent amb un gran interès intel·lectual. Don Arcadi també li ensenya a tenir la boca tancada. “No parlis fins que les gallines pixin”, li diu en més d’una ocasió. Ho entén perfectament i ho compleix al peu de la lletra.

ENTRE ELS MAQUIS I LA GUÀRDIA CIVIL

El mas on viu en Goriet hi ha un trànsit espectacular. És un dels preferits de la Guàrdia Civil. El capità Máximo Mata i els seus deixebles s’hi deixen caure molt sovint. Hi van a menjar (la Bela cuina molt bé) i a preguntar, un cop sí i un altre també, si han vist passar a algun guerriller. Els maquis, liderats per en Joanet, també s’hi acosten sovint. Per agafar provisions, per refugiar-se i per cortejar a la Teresa, ja que un d’ells, en Ferroviari, hi està enamorat perdudament. Protegir als maquis és perillosíssim. Treure-se’ls de sobre potser encara més. De vegades, els mateixos guàrdies civils s’apropaven als masos disfressats de guerrillers, per saber si els seus propietaris tenien la intenció d’ajudar-los. Kafkià, tot plegat. Martí Domínguez se centra en la família d’en Goriet, però en el llibre parla de moltes d'altres.

“La Sega” és un llibre contundent i amb molta força, amb un paper determinant per la repressió i, naturalment, per la posterior venjança i els canvis de bàndol, amb molts caragirats. És la seva manera particular d’intentar recuperar la memòria històrica i d’homenatjar a uns masovers que van perdre la llibertat i moltes coses igual d'importants. La guerra no anava amb ells, però mai no van poder escapar-se’n. Acaba de manera dura, amb el Tio Miquelo i la Bela com a grans protagonistes. Molt recomanable. D’aquest autor ja havia llegit “Les confidències del comte de Buffon” –una de les meves obres preferides”-, “El somni de Lucreci” i “El fracassat”, que també em van agradar molt.

“El tio Miquelo va buscar pels boscos sense cap resultat. Damunt del matxo, va rodar pinedes i bovalars, es va endinsar ben lluny en la terra de Terol. Però sense èxit. Tampoc era fàcil pregunta, ningú volia parlar dels guerrillers, els masovers el rebien recelosos, com saber que el tio Miquelo no era un infiltrat? Ni els vells coneguts tenien ganes de donar cap pista, d’oferir cap informació. La cara se’ls canviava, ens va dir el tio Miquelo, quan treia el tema: a l’alegria del retrobament, la suspicàcia, la por de la delació. Els dubtes apareixen de seguida, dubtes que podien resultar fins i tot ofensius, perquè al capdavall significava que malgrat l’amistat no hi havia prou confiança per a parlar d’allò, ni en la més estricta intimitat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: