Nosaltres dos (Xavier Bosch)

És possible l’amistat entre un home i una dona? És la pregunta que es fa Xavier Bosch (Barcelona, 1967) a “Nosaltres dos”, publicat per l’editorial Columna. El llibre té 556 pàgines i es llegeix francament bé. Els seus protagonistes principals són en Kim i la Laura, que es coneixen a la universitat i estableixen una complicitat total. Ell és fill d’un hoteler barceloní. Ella és nascuda a Banyoles. Amb el pas del temps es fan inseparables.

Jo tinc clara la resposta a la pregunta inicial; en Xavier, també. I coincidim. Per saber-la, és evident, s’ha d’arribar al final de la novel·la, escrita amb senzillesa, sense grans elucubracions ni adjectius sobrers. Com és habitual, el seu llenguatge és àgil i directe, molt visual. La veritat és que enganxa. Diria que, per a ell, el fons encara és més important que la forma. Té un do per escollir temes i fer-los propers al lector. “Nosaltres dos” és la història d’una relació personal (d'enamorament?), però també de moltes coses més. Veiem, per exemple, l’evolució de la família d’en Kim, que regenta l’hotel Rafaeli, ubicat al cèntric Passeig de Gràcia barceloní. En Paco, el pare, va heretar-lo de l’avi Francisco i l'hi ha dedicat tota la seva vida. La seva passió l'ha transmesa als seus fills: en Kim, l’Àlex, en Roger i l’Elsa. Faria qualsevol cosa per l’hotel i pels seus. I no sempre ho té fàcil...

La relació d’amistat entre en Kim i la Laura fa moltes voltes, però mai s’espatlla. Un dia, quan eren joves, es van prometre que només serien amics, que no és poc. Mai farien un pas més. Convertir-se en parella podria fer-los perdre massa coses. Parlem d’una amistat verdadera, que es manté tot i la distància. Ja poden estar separats per quilòmetres o anys. Quan es retroben, fa la sensació que s’han vist el dia anterior. Hi ha un ‘moviment’ d'en Kim, però, que no està clar. El fa més pensant en ell que en ella, de manera egoista. La banda musical del llibre és l’òpera, de la qual en Xavier Bosch n’és un gran enamorat. La cantant que fa sortir a les seves pàgines es diu Diana Laborde. El llibre també té moltes referències esportives: per començar la Laura és entrenadora de bàsquet (tot i que el dia dels partits no porta l'equip?) i menciona esportistes com Carl Lewis, Maradona o Kareem Abdul Jabbar.

En Xavier i jo vam estudiar plegats a la universitat Autònoma. Som de la mateixa promoció. M’ha fet gràcia que alguns dels companys d’en Kim i de la Laura a la facultat tinguin el nom dels seus col·legues d’aquells temps a les aules, com l’Orovio, la Xènia, en Marc o en Buixeda. M’ha fet recordar vells temps. Als personatges principals els col·loca en tres etapes. El llibre comença amb la festa d’aniversari del cinquantè aniversari d’en Kim (l’any 2016), en el seu hotel, evidentment; i passa pel 1984 (quan es coneixen a la universitat) i l’any 2000, quan tenen uns trenta anys i estan en el procés de formar les seves respectives famílies.

“De manera que, de nou, moltes gràcies a tots, especialment als que heu vingut de fora i suposo que ja deuen haver fet perquè tingueu una habitació com déu mana. I encara més agraït a una persona, que ja veig des d'aquí dalt i que tot just acaba d'entrar, que em sembla que per sort s'ha perdut el meu discurs i que em fa molta il·lusió veure-la perquè és d'aquelles persones que tots tenim, o hauríem de tenir, perquè donen sentit a la vida. L'amistat deu ser això: els lligams invisibles amb algú que fa quinze anys que no has vist i és com si hi haguéssiu parlat abans-d'ahir”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy