El curiós incident del gos a mitjanit (Mark Haddon)

Me’l va recomanar un company de feina i m’ha semblat molt bon llibre. Parlo d’”El curiós incident del gos a mitjanit”, de Mark Haddon (Northampton, Regne Unit, 1962). El va publicar La Magrana, l’any 2003, amb traducció al català de Rosa Borràs. Té 269 pàgines i es llegeix d’una tirada. El seu principal protagonista és en Christopher Boone, un noi autista que té quinze anys. Ho narra tot en primera persona, de manera curiosa.

En Christopher, que sembla molt bona persona, és un geni de les matemàtiques. Li agraden els números, les llistes i els sistemes. El seu cap està estructurat com una computadora. La seva intel·ligència matemàtica contrasta amb l’emocional, pràcticament inexistent. Per a ell, relacionar-se amb els altres és tota una odissea. No li agrada que el toquin, no suporta els desconeguts i li costa sortir de casa. Desplaçar-se més enllà del seu carrer pot provocar-li una ansietat desmesurada. El noi, que mai no diu mentides, viu amb el seu pare. Segons li va explicar ell un dia, la mare va morir d’un atac de cor uns anys enrere. La troba a faltar.

La vida d’en Christopher canvia radicalment quan troba assassinat el gos d’una veïna, amb una forca clavada al llom. El noi se l’estimava molt i decideix esbrinar qui ho va fer i per quin motiu. També vol deixar-ne constància, negre sobre blanc. Per això es posa a escriure un llibre que és el que nosaltres llegim. Es posa ràpidament en el paper de detectiu, ell que és addicte a les novel·les de Sherlock Holmes. Aquesta obra, que és un homenatge a la constància i a la tenacitat, passa francament bé. De seguida et poses al costat d’en Christopher, que té una voluntat de ferro. Ell és la veritat, la puresa. El seu pare representa el dubte, l’intent de fer les coses bé sense tenir clar cap on va. Real com la mateixa vida. Molt recomanable.

“-Mira, potser no t’ho hauria de dir això, però... Vull que sàpigues que pots confiar en mi. I... Molt bé, potser no sempre dic la veritat. Déu sap que ho intento, Christopher. Déu sap que sí, però... La vida és difícil, ¿saps? És ben fotut dir sempre la veritat. De vegades és impossible. I vull que ho sàpigues que ho intento. Ho intento de debò. I potser no és el bon moment per dir-te això, i sé que no t’agradarà, però... Has de saber que et penso dir la veritat a partir d’ara. Sobre qualsevol cosa. Per què... Si ara no et dic la veritat, llavors més endavant... Més endavant et faré encara més mal, o sigui que... “.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy