Escondida (Ross Armstrong)

“Escondida”, de Ross Armstrong, atrapa des del primer moment. Ja l’han comparat amb “La chica del tren”, de Paula Hawkins. Té 438 pàgines i està publicat per Duomo Ediciones. És un llibre molt visual. No em sorprendria que també se’n fes una pel·lícula. La seva protagonista és una dona grisa i misteriosa. Es diu Lily i li encanta mirar ocells amb prismàtics, des del balcó de casa seva. Ocells, veïns, veïnes i el que faci falta.

La Lily viu en un pis nou de trinca, en una urbanització de luxe, amb porter i un munt de càmeres de seguretat. Just al davant hi té diversos edificis vells i pràcticament abandonats. S’han de demolir d’aquí a poc temps. Les persones que encara hi queden hi són d’estranquis, esgotant els pocs dies que queden abans que no entrin les màquines i ho enderroquin tot. Un dia la Lily veu alguna cosa sospitosa en una finestra i comença a investigar. Acaba obsessionant-se amb el tema. Hi ha una dona jova desapareguda i una de gran assassinada. Qui s’amaga al darrere? Ho haurà de descobrir sola perquè la policia no se l’escolta. Ella no recorda haver anat mai a la comissaria, però quan s’hi presenta tothom sap qui és... Què està passant?

“Escondida” és un llibre molt àgil, de lectura ràpida. Els capítols són curts i intensos. La narradora és la mateixa Lily, que escriu un diari personal dirigit a no sabem qui. No ho descobrim fins a quasi al final. Vol que quedi constància de què fa i, sobretot, de què pensa. També en les últimes pàgines descobrim qui és la Helen, un nom que l’autora posa sobre la taula quan s’està resolent tot. Entre altres temes, la novel·la tracta l’especulació immobiliària, l’estrès i les dificultats per superar els cops, de vegades duríssims, que dona la vida. No puc avançar res més. Només afegir que el final és una mica agosarat, amb un munt d’escenes portades al límit.

“Registro mis cajones en busca de pruebas, aunque en realidad no sé qué estoy buscando. Pongo la casa patas arriba. De un libro de Daphane du Maurier, que leí hace meses, cae un trozo de papel. En él hay un número escrito, que no reconozco. Es un número de Londres y, sobre él, un nombre: “Helen”. Rozo la tinta, las palabras y paso los dedos sobre ellas como si fueran desaparecer en contacto con mi piel. Es mi letra, pero no recuerdo haber escrito todo eso. No conozco a ninguna Helen. Registro mi armario, frenética. En busca de un recuerdo que pueda desenmarañar las cosas. De una vez por todas. Que pueda demostrar o negar. Mi teoría.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy