4 3 2 1 (Paul Auster)

Suposo que tots ens hem fet preguntes amb l’enunciat “Què hauria passat si...”. Què hauria passat si hagués estudiat medecina en lloc de periodisme? Què hauria passat si els meus pares s’haguessin separat i la meva mare s’hagués casat amb un altre home? I si al final jo hagués escollit una parella diferent de la meva? És difícil d’imaginar en quin punt em trobaria en aquest moment i si seria més o menys feliç que ara.

Tot això ho explico, com a premissa de sortida, per parlar de “4 3 2 1”, la darrera novel·la de Paul Auster (Newark, Nova Jersey, Estats Units, 1947). Es tracta d’una obra catedralícia (893 pàgines), publicada en català per Edicions 62. No és fàcil de llegir perquè hi ha un munt de personatges i una tirallonga de referències bibliogràfiques i cinematogràfiques, sobretot datades en els anys seixanta. Cinquanta pàgines al dia; el cap no dóna per més. Alguns passatges es fan un pèl llargs, sobretot quan parla de les rebel·lions d’estudiants a les universitats, de l’aparició del partit Pantera Negra (en plega guerra racial) i de la participació d’alguns dels protagonistes, sobretot en Ferguson i la Amy, en diverses associacions a favor o en contra d’un munt de coses. M’ha encantat quan en Ferguson fa de periodista o escriu llibres, amb parts dels suposats escrits inclosos. Un llibre dins d’un altre llibre.

Malgrat els “però”, “4, 3, 2, 1” és una grandíssima novel·la. Auster desconstrueix el personatge principal en quatre i li fa viure quatre vides diferents. Com explicava en començar és allò de “Què hauria passat si...”. De vegades, el dubte és la resposta. No puc donar moltes dades, per tal de protegir als possibles lectors, però sí que puc dir que, en alguns moments, les vides d’en Ferguson es poden diferenciar per ben poques coses, com pel fet d’anar a la universitat de Colúmbia o a la de Princeton o per haver començat a sortir abans o després amb l’Amy o per jugar a beisbol, bàsquet o a cap dels dos esports o a tots dos. I aquí em quedo. Una recomanació: no cal estressar-se intentant fer la radiografia de cadascun dels quatre Ferguson, com per exemple la feina que té el pare, amb qui està casada la mare, amb qui si surt ell o quines són les seves orientacions sexuals. L’Auster ens explica les quatre vides a la vegada, passant d’una a l’altra. És pràcticament impossible retenir totes les dades, i tampoc crec que sigui necessari.

Una companya de feina m'ha dit que ella ha preferit llegir-se les quatre vides per separat. Cada capítol està dividit en quatre, 1.1, 1.2, 1.3 i 1.4 i es repeteix la fórmula fins el 7.4. Ella ha llegit els .1 tot seguit i ha anat avançant fins els .4. És una opció. A mi m’ha anat bé fer-ho de la manera més “lògica”, perquè l’última part del llibre m’ha semblat excepcional. La reflexió amb què acaba Auster fa que tot agafi més forma, inclòs el títol, i exploti cap a un final antològic. Haruki Mirakami, un dels meus escriptors preferits, diu que “Paul Auster és definitivament un geni”. Hi estic completament d’acord.

“L’atracció pels diaris era completament diferent de l’atracció pels llibres. Els llibres eren sòlids i permanents, mentre que els diaris eren objectes lleugers i efímers, que podies llençar just després de llegir-los i que eren substituïts per un altre l’endemà al matí, cada matí un nou diari per al dia acabat d’encetar. Els llibres avançaven en línia recta des del principi fins al final, mentre que els diaris eren sempre en diferents llocs a la vegada, un remolí de simultaneïtat i de contradicció, amb diverses històries coexistint a la mateixa pàgina, cadascuna de les quals exposava un aspecte diferent del món, explicava una idea o un fet que no tenia res a veure amb la que hi havia al costat, una guerra a la dreta, una cursa d’ous amb cullera a l’esquerra, un edifici cremat a dalt, una trobada d’escoltes a baix, coses grans i petites barrejades, fets tràgics a la pàgina u i fets frívols a la pàgina quatre, riuades i investigacions policials, descobriments científics i receptes de postres, defuncions i naixements, consells per als enamoraments i mots encreuats, passades de touchdown i debats del Congrés, ciclons i simfonies, vagues i viatges transatlàntics en globus, el diari del matí havia d’incloure necessàriament cadascun d’aquells esdeveniments en aquelles columnes de tinta negra i esborrallada, i cada matí en Ferguson fruïa amb el garbuix que formava tot plegat, perquè allò era el que el món trobava, un gran garbuix embrollat, amb milions de coses diferents passant a la vegada”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_