El noi del Maravillas (Lluís Llach)

Feia temps que un llibre no m’emocionava tant. “El noi del Maravillas”, de Lluís Llach (Girona, 1948), respira valors positius a totes i cadascuna de les seves pàgines: tendresa, compromís, solidaritat... La història és agraïda i el seu protagonista principal, Roger Ventós, que s’acaba convertint en un baríton de renom internacional, t’atrapa i no et deixa anar. Té 496 pàgines i està publicat per Empúries.

Tot i que música no estaria entre les meves aficions principals, que ocupen la lectura, el cinema i córrer, el llibre m’ha tocat la fibra sensible. Es nota que Llach, músic i cantautor, viu envoltat de notes musicals i transforma la història d’en Roger en tot un pentagrama. De fet, “El noi del Maravillas” seria la novel·la autobiogràfica del baríton, que hauria viscut entre els anys 1939 i 2017. En Roger va créixer a Seta, a Occitània, i es va traslladar a Barcelona poc abans de complir els setze. La seva mare, la Mireia, que havia fugit del franquisme, no el va poder acompanyar.

En Roger s’instal·là al colomer del Maravillas, un exitós teatre de varietats del Paral·lel. Allà és on ha viscut sempre el seu tiet Lluís, a qui no havia conegut fins ara. És el tramoista del teatre, feina que també havia fet la seva germana. El retrat dels personatges és sensacional. L’autor aconsegueix que te’ls facis teus des del primer moment. Quasi sempre traspuen simpatia i generositat. Té un encant especial en Juanito, nascut a Campillos, a la província de Màlaga. Va formar part del cos de ball fins que va anar a la guerra i va perdre una cama. Ara fa d’apuntador i de cambrer. Al Maravillas no es deixa a ningú penjat! La propietària del teatre, que es diu Carme Bartrina, també cau molt bé, com els primers mestres de música d’en Roger, en Curull i en Barrera; o en Tabernier i en Maurice, que coneix anys després.

El llibre explica els orígens humils d’en Roger, els seus primers passos com a cantant líric i com li canvia la vida quan interpreta el paper del torero Escamillo a la Carmen de Bizet. Marca un abans i un després en la seva carrera, que és meteòrica. La novel·la està plena de escales majors i menors, amb un respecte absolut per l’òpera, però no m’ha enganxat per aquí. Sobretot m’ha agradat l’esperit de supervivència del Maravillas i de tota la seva gent. És una història humana molt interessant. Un exemple enriquidor, i segur que un pèl ensucrat, de com es pot seguir vivint d'una manera més o menys normal tot i la pressió brutal d’una dictadura, de la censura i de la persecució policial. En un moment de l’obra, Llach desplaça en Roger al Senegal, país on ell té la seva fundació. Recomanable.

"Nen, que encara que sembli una bleda, servidor sóc cinturó negre i si alguna cosa t’ensenya el judo és a addicionar la força del contrincant a la teva pròpia, per abatre’l. M’he divertit molt, ha sigut creatiu, cosint i recosint idees, fent de la pròpia misèria l’arma de la denúncia. Val a dir que estava motivat i no tan sols pels antecedents familiars que ja coneixeu. És un règim de corruptes que sobreviu gràcies a la brutalitat i que, quan no en té prou, munta pantomimes judicials per assassinar al garrot o afusellar. Se’n foten de les protestes d’Europa o dels Estats Units o del mateix Papa. Això del Puig Antich ho pagaran... Res a fer, ja es preparen per carregar-se’n alguns més... Res a fer, necessitem sang per alimentar la por. El que fem al Maravillas no servirà er canviar gaire res, però si pot servir per acompanyar i animar el que han de canviar-ho, ja en tinc prou".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy