Llibres llegits any 2017 (54)

Paranoia 68 va néixer el 31 d'octubre de 2006. Per tant, el mes passat va complir 11 anys. En aquest 2017 hi he afegit 54 llibres. Des de l'inici del blog, ja n'he referenciat un total de 476. La meva llista de lectures de 2017, per ordre alfabètic, i amb el post corresponent, és aquesta. Al 2018, més!

1-. 4 3 2 1 (Paul Auster)
2-. A la deriva (Xavi Narro)
3-. Argelagues (Gemma Ruiz)
4-. Ciutat de vidre (Paul Auster)
5-. Color de llet (Nell Leyshon)
6-. Crims duplicats (Hjorth & Rosenfeldt)
7-. Crónica del pájaro que da cuerda al mundo (Haruki Murakami)
8-. De què fuges, qui et persegueix? (Empar Moliner)
9-. De què parlo quan parlo d’escriure (Haruki Murakami)
10-. El amor que te mereces (Daria Bignardi)
11-. El cavaller suec (Leo Perutz)
12-. El curiós incident del gos a mitjanit (Mark Haddon)
13-. El matrimoni de la senyoreta Buncle (D.E. Stevenson)
14-. El misteri de la senyoreta Hargreaves (Frank Baker)
15-. El motel del voyeur (Gay Talese)
16-. El noi del Maravillas (Lluis Llach)
17-. Escondida (Ross Armstrong)
18-. Esperança dins la foscor (Rebecca Solnit)
19-. Feminisme de butxaca (Bel Olid)
20-. Fer-se totes les il·lusions possibles (Josep Pla)
21-. Gos blanc (Romain Gary)
22-. Històries de Pequín (David Kidd)
23-. Hotel Lutecia (Empar Fernández)
24-. L'acusació (Bandi)
25-. L'homenatge (Xulio Ricardo Trigo)
26-. L’assassi que estimava els llibres (Martí Domínguez)
27-. L’home que perseguia la seva ombra (David Lagercrantz)
28-. La dona del Cadillac (Joan Carreras)
29-. La set (Jo Nesbo)
30-. La sorra vermella (J.N. Santaeulàlia)
31-. La voz de los árboles (Tracy Chevalier)
32-. Les aventures de Sherlock Homes (Sir Arthur Conan Doyle)
33-. Les quatre vides de l’oncle Antoine (Xavier Aliaga)
34-. Los amores de Nishino (Hiromi Kawakami)
35-. Loving Graceland (Jordi Prat)
36-. Malditas bastardas (Diversos autors)
37-. Morts prescindibles (Hjorth & Rosenfeldt)
38-. Nivells de vida (Julian Barnes)
39-. No surtis de nit... (Eulàlia Canal i Glòria Marín)
40-. Nosaltres dos (Xavier Bosch)
41-. Nosaltres en la nit (Kent Haruf)
42-. Origen (Dan Brown)
43-. Patria (Fernando Aramburu)
44-. Poesía completa (José Luis Borges)
45-. Quan arriba la penombra (Jaume Cabré)
46-. Què! (Miquel de Palol)
47-. Recursos inhumanos (Pierre Lemaitre)
48-. Retalls de La Fosca (Albert Segú i Vilahur)
49-. Secrets imperfectes (Hjorth & Rosenfeldt)
50-. Silencis inconfessables (Hjorth & Rosenfeldt)
51-. Sputnik, mi amor (Haruki Murakami)
52-. Todo es posible (Elizabeth Strout)
53-. Un pòdium irrepetible 2 (Georgina Esteve i Montse Buñuel)
54-. Vernon Subutex 2 (Virginie Despentes)

Bones Festes de Nadal a tothom i feliç 2018.

@JordiSanuy_

El noi del Maravillas (Lluís Llach)

Feia temps que un llibre no m’emocionava tant. “El noi del Maravillas”, de Lluís Llach (Girona, 1948), respira valors positius a totes i cadascuna de les seves pàgines: tendresa, compromís, solidaritat... La història és agraïda i el seu protagonista principal, Roger Ventós, que s’acaba convertint en un baríton de renom internacional, t’atrapa i no et deixa anar. Té 496 pàgines i està publicat per Empúries.

Tot i que música no estaria entre les meves aficions principals, que ocupen la lectura, el cinema i córrer, el llibre m’ha tocat la fibra sensible. Es nota que Llach, músic i cantautor, viu envoltat de notes musicals i transforma la història d’en Roger en tot un pentagrama. De fet, “El noi del Maravillas” seria la novel·la autobiogràfica del baríton, que hauria viscut entre els anys 1939 i 2017. En Roger va créixer a Seta, a Occitània, i es va traslladar a Barcelona poc abans de complir els setze. La seva mare, la Mireia, que havia fugit del franquisme, no el va poder acompanyar.

En Roger s’instal·là al colomer del Maravillas, un exitós teatre de varietats del Paral·lel. Allà és on ha viscut sempre el seu tiet Lluís, a qui no havia conegut fins ara. És el tramoista del teatre, feina que també havia fet la seva germana. El retrat dels personatges és sensacional. L’autor aconsegueix que te’ls facis teus des del primer moment. Quasi sempre traspuen simpatia i generositat. Té un encant especial en Juanito, nascut a Campillos, a la província de Màlaga. Va formar part del cos de ball fins que va anar a la guerra i va perdre una cama. Ara fa d’apuntador i de cambrer. Al Maravillas no es deixa a ningú penjat! La propietària del teatre, que es diu Carme Bartrina, també cau molt bé, com els primers mestres de música d’en Roger, en Curull i en Barrera; o en Tabernier i en Maurice, que coneix anys després.

El llibre explica els orígens humils d’en Roger, els seus primers passos com a cantant líric i com li canvia la vida quan interpreta el paper del torero Escamillo a la Carmen de Bizet. Marca un abans i un després en la seva carrera, que és meteòrica. La novel·la està plena de escales majors i menors, amb un respecte absolut per l’òpera, però no m’ha enganxat per aquí. Sobretot m’ha agradat l’esperit de supervivència del Maravillas i de tota la seva gent. És una història humana molt interessant. Un exemple enriquidor, i segur que un pèl ensucrat, de com es pot seguir vivint d'una manera més o menys normal tot i la pressió brutal d’una dictadura, de la censura i de la persecució policial. En un moment de l’obra, Llach desplaça en Roger al Senegal, país on ell té la seva fundació. Recomanable.

"Nen, que encara que sembli una bleda, servidor sóc cinturó negre i si alguna cosa t’ensenya el judo és a addicionar la força del contrincant a la teva pròpia, per abatre’l. M’he divertit molt, ha sigut creatiu, cosint i recosint idees, fent de la pròpia misèria l’arma de la denúncia. Val a dir que estava motivat i no tan sols pels antecedents familiars que ja coneixeu. És un règim de corruptes que sobreviu gràcies a la brutalitat i que, quan no en té prou, munta pantomimes judicials per assassinar al garrot o afusellar. Se’n foten de les protestes d’Europa o dels Estats Units o del mateix Papa. Això del Puig Antich ho pagaran... Res a fer, ja es preparen per carregar-se’n alguns més... Res a fer, necessitem sang per alimentar la por. El que fem al Maravillas no servirà er canviar gaire res, però si pot servir per acompanyar i animar el que han de canviar-ho, ja en tinc prou".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

4 3 2 1 (Paul Auster)

Suposo que tots ens hem fet preguntes amb l’enunciat “Què hauria passat si...”. Què hauria passat si hagués estudiat medecina en lloc de periodisme? Què hauria passat si els meus pares s’haguessin separat i la meva mare s’hagués casat amb un altre home? I si al final jo hagués escollit una parella diferent de la meva? És difícil d’imaginar en quin punt em trobaria en aquest moment i si seria més o menys feliç que ara.

Tot això ho explico, com a premissa de sortida, per parlar de “4 3 2 1”, la darrera novel·la de Paul Auster (Newark, Nova Jersey, Estats Units, 1947). Es tracta d’una obra catedralícia (893 pàgines), publicada en català per Edicions 62. No és fàcil de llegir perquè hi ha un munt de personatges i una tirallonga de referències bibliogràfiques i cinematogràfiques, sobretot datades en els anys seixanta. Cinquanta pàgines al dia; el cap no dóna per més. Alguns passatges es fan un pèl llargs, sobretot quan parla de les rebel·lions d’estudiants a les universitats, de l’aparició del partit Pantera Negra (en plega guerra racial) i de la participació d’alguns dels protagonistes, sobretot en Ferguson i la Amy, en diverses associacions a favor o en contra d’un munt de coses. M’ha encantat quan en Ferguson fa de periodista o escriu llibres, amb parts dels suposats escrits inclosos. Un llibre dins d’un altre llibre.

Malgrat els “però”, “4, 3, 2, 1” és una grandíssima novel·la. Auster desconstrueix el personatge principal en quatre i li fa viure quatre vides diferents. Com explicava en començar és allò de “Què hauria passat si...”. De vegades, el dubte és la resposta. No puc donar moltes dades, per tal de protegir als possibles lectors, però sí que puc dir que, en alguns moments, les vides d’en Ferguson es poden diferenciar per ben poques coses, com pel fet d’anar a la universitat de Colúmbia o a la de Princeton o per haver començat a sortir abans o després amb l’Amy o per jugar a beisbol, bàsquet o a cap dels dos esports o a tots dos. I aquí em quedo. Una recomanació: no cal estressar-se intentant fer la radiografia de cadascun dels quatre Ferguson, com per exemple la feina que té el pare, amb qui està casada la mare, amb qui si surt ell o quines són les seves orientacions sexuals. L’Auster ens explica les quatre vides a la vegada, passant d’una a l’altra. És pràcticament impossible retenir totes les dades, i tampoc crec que sigui necessari.

Una companya de feina m'ha dit que ella ha preferit llegir-se les quatre vides per separat. Cada capítol està dividit en quatre, 1.1, 1.2, 1.3 i 1.4 i es repeteix la fórmula fins el 7.4. Ella ha llegit els .1 tot seguit i ha anat avançant fins els .4. És una opció. A mi m’ha anat bé fer-ho de la manera més “lògica”, perquè l’última part del llibre m’ha semblat excepcional. La reflexió amb què acaba Auster fa que tot agafi més forma, inclòs el títol, i exploti cap a un final antològic. Haruki Mirakami, un dels meus escriptors preferits, diu que “Paul Auster és definitivament un geni”. Hi estic completament d’acord.

“L’atracció pels diaris era completament diferent de l’atracció pels llibres. Els llibres eren sòlids i permanents, mentre que els diaris eren objectes lleugers i efímers, que podies llençar just després de llegir-los i que eren substituïts per un altre l’endemà al matí, cada matí un nou diari per al dia acabat d’encetar. Els llibres avançaven en línia recta des del principi fins al final, mentre que els diaris eren sempre en diferents llocs a la vegada, un remolí de simultaneïtat i de contradicció, amb diverses històries coexistint a la mateixa pàgina, cadascuna de les quals exposava un aspecte diferent del món, explicava una idea o un fet que no tenia res a veure amb la que hi havia al costat, una guerra a la dreta, una cursa d’ous amb cullera a l’esquerra, un edifici cremat a dalt, una trobada d’escoltes a baix, coses grans i petites barrejades, fets tràgics a la pàgina u i fets frívols a la pàgina quatre, riuades i investigacions policials, descobriments científics i receptes de postres, defuncions i naixements, consells per als enamoraments i mots encreuats, passades de touchdown i debats del Congrés, ciclons i simfonies, vagues i viatges transatlàntics en globus, el diari del matí havia d’incloure necessàriament cadascun d’aquells esdeveniments en aquelles columnes de tinta negra i esborrallada, i cada matí en Ferguson fruïa amb el garbuix que formava tot plegat, perquè allò era el que el món trobava, un gran garbuix embrollat, amb milions de coses diferents passant a la vegada”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

Perfectos desconocidos (Álex de la Iglesdia)

Segueixo Álex de la Iglesia (Bilbao, 1965) des d’”Acción mutante”. No m’he perdut cap de les seves pel·lícules. Acaba d’estrenar “Perfectos desconocidos”, una comèdia divertidíssima. Està ben ambientada, en el menjador d’un pis espectacular, al Madrid més noble, i interpretada per set grans actors. Fan un treball extraordinari. Seria difícil d’escollir-ne un. Molt recomanable.

Sempre he pensat que d’estil se’n té o no se’n té. El de De la Iglesia és personal i intransferible i es reconeix perfectament, fins i tot des de la distància. Encara que dirigeixi una comèdia, en el fons sempre hi ha aquella aura de misteri i el convenciment que passarà alguna cosa inesperada en el moment més inesperat. I passa. A “Perfectos desconocidos”, també. Al director basc no el conec personalment però tot fa pensar que s’ho passa d’allò més bé amb tot el que fa; i això sempre es nota. I, si a més a més, s’envolta d’actors de la qualitat de Belén Rueda, Eduard Fernández, Ernesto Alterio, Juana Acosta, Eduardo Noriega, Dafne Fernández i Pepón Nieto l’èxit està assegurat.

De la Iglesia aposta per una comèdia d’embolics. És una interpretació de “Perfetti sconosciuti”, de  Paolo Genovese. La pel·lícula critica l’abús del mòbil, les noves tecnologies i les xarxes socials. Tots hi estem enganxats, més o menys. El telèfon s’ha convertit en un apèndix nostre, que ens acompanya a tot arreu i que, en alguns casos, potser amaga terribles secrets. Amb aquesta premissa de fons, tres parelles (Rueda-Fernández; Alteiro-Acosta, que també ho són a la vida real, i Noriega-Fernández) i un noi que va sol (Nieto) es reuneixen per sopar a casa dels primers. Ells són amics de tota la vida. En un moment del sopar, la Blanca (Dafne) proposa jugar a un joc aparentment innocent: els set deixaran el mòbil a sobre de la taula i tot el que hi vagi entrant (whatsapps, sms, notificacions de Facebook i Twitter) es llegiran en veu alta. Les trucades s’agafaran amb l’altaveu posat.

Tenen o no tenen secrets? Estan disposats a córrer el risc? Al final, hi accedeixen tots, la majoria a contracor. Potser per allò del què diran si no ho fem? Tots creuaran els dits perquè les coses que tenen amagades –si les tenen- segueixin sent un secret. Que no soni el mòbil, si us plau! Jo el meu el tinc tancat en un calaix des de diumenge a la tarda. Les parelles saben realment amb qui estan? Saben qui són realment els seus amics? Aquestes i altres preguntes les acaba responent De la Iglesia a “Perfectos desconocidos”, una comèdia que diria que no decebrà pràcticament ningú.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_