Cazeneuve i la revenja dels desvalguts (Oriol Molas i Ferran Grau)

Em trec el canotier davant d’Oriol Molas (Camprodon, 1968) i Ferran Grau (Lleida, 1982). Quan em va arribar el seu llibre a casa, la portada ja em va seduir. No m’ha decebut gens ni mica. Han fet de “Cazeneuve i la revenja dels desvalguts” una divertidíssima novel·la negra. I diria que fusionar l’humor amb ganivets esmolats, pica-gels i molta sang i fetge no és fàcil. Està publicada per Capital Books i té 349 pàgines.

L’èxit de Molas i Grau és regalar-nos uns personatges espectaculars, que et cauen bé des que els coneixes. Inclòs l’inspector Donato, que està fet tot un tal·lós. Corrupte, curt de mires i expert en donar calbots als seus ajudants quan l’ajuden a trobar aquella paraula que mai no troba quan parla. Però cau simpàtic. L’Enric Cazeneuve viatja de París a Barcelona, l’any 1909, per instal·lar-se al número 6 del carrer de Balmes, on havien viscut els seus avis. Una de les primeres coses que fa quan arriba és anar a buscar al seu gran amic de joventut, en Cinto Brescó, redactor de La Vanguardia. Han de recuperar el temps perdut, com més aviat possible. Han estat molt temps sense veure's.

L’Enric, sempre abillat amb el seu canotier i un paraigua, és un home de món, seductor, i amb ganes de gaudir dels plaers de la vida. En Cinto és un bromista empedreït, amb una imaginació desbordant. Quan presenta el seu amic és capaç d’inventar-se qualsevol cosa. Tots dos s’encarregaran d’investigar uns quants assassinats misteriosos i despietats que, en principi, no semblaria que estiguessin relacionats... L’Enric ho fa per plaer. En Cinto, per feina. El seu somni és convertir-se en redactor de successos. Al costat d’aquesta parella tan singular, hi ha la Filo, la filla de la portera de l’Enric. Es converteix en la seva minyona i, quan pot, també els ajuda en el cas. És bona cuinera i una gran sindicalista, molt implicada amb els més necessitats.

La història passa poc abans de la Setmana Tràgica, en una Barcelona ferida de mort. El retrat que fan els autors de la ciutat també és molt acurat. El llibre està escrit amb un estil àgil i directe, molt fàcil de llegir. Acabo amb dos personatges que, tot i ser un pèl més secundaris, també tenen molt pes: la Montserrat, un amor de joventut d’un dia de l’Enric, i l’Enriquet, un gitanet més llest que la gana, que domina Barcelona com ningú. Apareixen assassinats un carnisser, un cotxer, un ric empresari, un vigilant de l’estació de trens, un militar, un majordom... Qui ho fa? Per què? Descobreixes aviat perquè mata l’assassí, però no saps qui és fins que acabes el llibre. Sense trampes ni girs tramposos. Una bona aposta per aquest Sant Jordi. Familiar i molt proper. Cazeneuve, el primer detectiu de Barcelona!

“Va obrir la porta i la casa feia olor de conill a la cassola. Li quedava tan bé, el conill a la Filo. Tallat a octaus, el feia rossejar un xic; després, la ceba; i deixava que s’anés coent a foc lent, ben bé més d’una hora amb una mica de brou, un rajolí de vi i unes filles de llorer. Després, a mitja cocció, un bon raig de vinagre blanc –aquest era el secret- i als últims minuts, una picada amb el fetge de l’animal, que havia reservat. Una delícia. I el millor de tot, l’endemà: els fideus a la cassola que sortien de les sobres. Només pel conill que feia la noia valia la pena viure a Barcelona. Però aquell migdia tenia un nus a l’estómac”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy