dilluns, de març 26, 2018

L'aroma del temps (Núria Pradas)


“El perfum ha tingut una funció religiosa. I ha estat utilitzat, també, com a arma de seducció de tots els temps. Està íntimament relacionat amb la vida emocional”. Ho diu Núria Pradas (Barcelona, 1954) a “L’aroma del temps”. És tota una declaració d’intencions. Les 412 pàgines del seu llibre, publicat per Penguin Random House, fan olor de gessamí, d’espígol, de bergamota, de mandarina, de pebre rosa i d’un munt de coses més.

De Pradas ja havia llegit “Somnis a mida” i m’havia agradat molt. Per cert, que Santa Eulàlia (la botiga en què es basava el llibre) surt citada en aquest últim. Divertit, com a mínim. Amb el permís del perfum, que ho envolta absolutament tot, el principal protagonista de “L’aroma del temps” és Pablo Soto. El nano queda orfe a 11 anys i se’n va a viure a Grasse, a la Provença, amb la seva tieta Anne. Amb el pas dels anys, en Pablo comença a interessar-se en els perfums i es posa a treballar amb el mestre Ernest Beaux, que és un personatge real. És el pare del famós Chanel Nº 5. Com a ajudant de Beaux, en Pablo va ser testimoni del naixement d’aquest perfum, potser el més famós de la història. Tot això va passar en temps de la Gran Guerra.

“L’aroma del temps” també són dues grans històries d’amor, les dues amb en Pablo de protagonista. I fins aquí puc explicar. De manera directa, en la primera hi acaba intervenint Gabriel “Coco” Chanel, de qui Pradas ens en parla molt. Els protagonistes del llibre passen per Grasse, però també per París i per Barcelona. M’ha cridat l’atenció, i m’ha fet força gràcia, que “Angélique Sous le Pluie”, una de les suposades creacions de Pablo Soto, es fabriqués a la factoria de Dana a Granollers, que és la meva ciutat. Es feia allà i es distribuïa amb èxit per mig món, sobretot al mercat americà. En la part final del llibre, Pradas ens defineix els perfums de la novel·la. Dóna quatre quatre dades dels reals, com Chanel Nª 5, Jicky i Shalimar, i dels altres que s'inventa. En aquest segon cas, afegeix en quin s’ha basat per fer-lo creïble.

Pradas té una facilitat brutal per explicar històries. No soc un expert en perfums, ni m’interessen massa, però ha aconseguit que llegís el llibre pràcticament d’una tirada. Gràcies a ella, per exemple, tinc una idea aproximada de com va néixer el Chanel Nº 5 i de la vida que va fer la Chanel amb el seu amant, Arthur Capel “Boy”, a París. Ens ho explica tot amb naturalitat. Els seus personatges estan molt vius i és fàcil identificar-s’hi. En Pablo, la Claudine, l’Anne, en Clément, la Violette, l’Angèlica... tots ells tenen profunditat i un llarg recorregut per davant. L’estil de Pradas és àgil, directe i molt visual.

"Però ara, oblidades les recances, en Pablo corria, volava pels carrers de Grasse, amb aquell tresor amagat. No li havia semblat que fos res de dolent posar una mica del perfum escollit per la Coco en un flascó que va tancar amb cura i que també amb cura va amargar-sa a la butxaca. El volia ensenyar a la Claudine. Ella, com mig Grasse, havia viscut la visita de la Coco Chanel amb curiositat gens dissimulada. Els altres perfumistes es preguntaven que tramava la gran Chanel amb aquell rus. I la Claudine s’havia mostrat més que feliç de poder saciar la seva curiositat amb la informació privilegiada i de primera mà que en Pablo li proporcionava”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

MIL POSTS A PARANOIA 68

“L’aroma del temps” és el post número 1000 de Paranoia 68 des que, a l’octubre de 2006, es va posar en marxa el blog. Al llarg d’aquests 11 anys i mig, he referenciat prop de 500 llibres, a més a més d’un seguit de pel·lícules i de reflexions personals. Moltes gràcies a tothom. Seguim.

Cap comentari:

Publica un comentari