Macbeth (Jo Nesbo)

Diuen que “Macbeth”, de William Shakespeare, va ser representada per primer cop el 1606. Quatre-cents dotze anys després, Jo Nesbo (Oslo, 1960) ha basat la seva darrera novel·la en aquesta gran tragèdia, que es basa en l’ambició il·limitada de poder. Es titula igual, “Macbeth”, té 602 pàgines i està publicada per l’editorial Proa. La traducció al català és de Jordi Boixadós. M'han entrat moltes ganes de rellegir l'obra original.

Aquest cop, Nesbo s’oblida Harry Hole, però escriu un thriller despietat que podria haver protagonitzat perfectament el seu detectiu estrella. Data l’acció als anys setanta, en una ciutat escocesa indeterminada. Fa basarda només de llegir com la descriu. Bruta, assetjada per l’atur, corrupta, plena d’assassinats i amb moltíssima droga. La més perillosa, coneguda amb el nom de ‘destil·lat’, la distribueix un home que respon al nom d’Hècate. És quasi invisible i no el coneix pràcticament ningú; però a la ciutat només es fa el que ell vol. Té comprada la policia i mou a les persones com si fossin titelles. Els seus tentacles arriben a tot arreu. A una escala menor, també distribueixen droga els Norse Riders, una banda de motoristes liderats per Sweno.

Nesbo manté el nom dels protagonistes del “Macbeth” de Shakespeare i també el de molts llocs. El casino que dirigeix Lady es diu Inverness, com la localitat escocesa des d’on, en l’obra original, Macbeth escrivia una carta a la seva dona per explicar-li les profecies de les bruixes. Aquest casino és l’escenari on passa una bona part de l’acció. Kenneth, màxim responsable de la Policia, cau d’una cadira... i la setmana següent ja és mort! Era corrupte fins al moll de l’os. Amb ell manant, els criminals com Hècate es movien amb impunitat. El seu substitut, Duncan, és tot el contrari: un home íntegre, valent i idealista. Té com a a objectiu crear llocs de treball i acabar amb les drogues. La Bertha, la locomotora del tren que porta un munt d’anys aturada davant de l’Inverness, ha de tornar a funcionar.

En Macbeth és el líder dels GEI, el Grup Especial d’Intervenció. Sempre ha estat un policia honrat i eficient, però la seva relació amorosa amb la Lady, dona de passat obscur, li està fent molt de mal. És ella qui el pressiona perquè vagi eliminant rivals i escali dins de l'organigrama de la policia, fins a dominar-ho tot i tothom. Inicialment, cap dels dos s’adona que el poder és més addictiu que el destil·lat, que corromp i debilita fins a punts insospitats, psicològicament i física. “Macbeth” és una novel·la fosca i violenta, on tothom té excuses per matar. És el tant sentit de Maquiavel:“El fi justifica els mitjans”. T’acabes creient que ningú té consciència i que, per molts, matar és bufar i fer ampolles. En Malcom, en Duff, en Banquo, en Fleance i la Caithness són alguns dels servidors de l’ordre que intenten lluitar contra l’imperi del mal.

“Lady era al dormitori, dreta davant la porta de l’armari de la roba de Macbeth. Escoltava el soroll de les rates mullades que s’escapolien pel terra de fusta. Es va dir a ella mateixa que només eren imaginacions seves; el terra era de moqueta gruixuda. Els sorolls eren a la seva imaginació. Aviat es convertirien en veus. Les veus que la mare li havia dit que no la deixaven mai en pau, les mateixes que ja sentia la mare de la mare: els avantpassats que els parlaven, que els ordenaven que caminessin cap a la mort. S’havia espantat molt en veure que Macbeth tenia al·lucinacions a taula durant el sopar. Havia encomanat la malaltia al seu únic amor veritable?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy