La clau (Junichirõ Tanizaki)

“La clau”, del japonès Junichirõ Tanizaki (1886-1965), és un bon ‘joc de miralls’, ple de voyeurisme, gelosia i exhibicionisme. Està publicat per Viena Edicions i té 181 pàgines. La traducció al català és d’Albert Nolla.Aquesta novel·la va veure la llum l’any 1956. Per sort, des de llavors, el paper de la dona, en el matrimoni en particular i a la vida en general, ha evolucionat moltíssim.

La protagonista principal de l’obra és la Ikuko, una dona d’uns quaranta anys amb un gran desig sexual. Mai no en té prou. Ha estat educada en un ambient rígid i tradicional. Sempre està preparada, però només contempla fer-ho a les fosques i tapada de cap a peus. El seu marit, professor d’universitat, passada la cinquantena, intenta seguir-li el ritme, però no sempre pot. A més a més, ell frisa per veure-la despullada, per posar-li una mica d’originalitat cada cop que s’enlliten. Però no hi ha manera. O potser sí? És la dona qui marca la pauta; i de quina manera!

El professor sempre ha escrit un diari personal. Mai hi havia inclòs res íntim ni de la seva vida sexual. Fins que tot canvia. Comença a incloure petites coses, que cada dia van a més, amb tota la intenció del món. Espera que la seva dona el llegeixi i, d’alguna manera, intenti satisfer-lo. Paral·lelament, la Ikuko també comença a escriure el seu diari, amb la mateixa intenció. Al llarg del llibre, tots dos fan veure que no llegeixen les reflexions de l’altre, però queda clar que ho fan... i que en gaudeixen. Una de les idees que té el professor és implicar en la seva relació a en Kimura, pretendent de la seva única filla, la Toshiko. La possibilitat que acabi tenint relacions amb la seva dona l’excita moltíssim. D’aquí treu força per seguir complaent-la.

“La clau” és un llibre potent, ben estructurat i amb un grandíssim final, potser per inesperat. El triangle que formen el professor, la Ikuko i en Kimura –amb el permís de la Toshiko- és apassionant. Són tres personatges molt diferents i amb les idees molt clares. El conyac, concretament el Courvoisier, també té molt pes en aquest petit clàssic sobre l’erotisme d’un dels clàssics de la literatura japonesa del segle XX. Se’l veuen com si fos aigua! Una novel·la que s’ha de llegir, si es té l’oportunitat.

“¿Com reaccionarà la Ikuko si llegeix això? ¿Es preocuparà per mi i d’ara endavant mirarà de controlar el seu instint sexual? No ho crec pas. Coneixent-la com la conec, sé que encara que volgués moderar el seu cos insaciable no s’escoltaria la raó; fins i tot encara que jo estigués a les acaballes ella no pararia de perseguir la seva pròpia satisfacció. Tot el que pensarà daurà ser que semblava que jo havia recuperat aquell vigor d’abans però que al final no he pogut més i em rendeixo, i que he escrit tot això per espantar-la i perquè afluixi una mica”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy