La isla de las últimas voces (Mikel Santiago)

Mikel Santiago (Portugalete, Vizcaya, 1975) té molt bona mà per dibuixar paisatges extrems. Ho va fer a “La última noche en Tremore Beach” i repeteix a “La isla de las últimes voces”, publicat per Ediciones B. Són reals com la mateixa vida. Aquest cop ens transporta fins a St. Kilda, una illa perduda en el Mar del Nord. Hi queden tot just una cinquantena de persones, després que molta gent hagi marxat amb l’últim ferri. Amenaça tempesta i arriba Nadal.

Una de les que decideix no moure’s, tot i que sap que té molts números de quedar-se aïllada, és la Carmen, una de les principals protagonistes de la novel·la. Treballa al petit hotel de l’Amelia, una vídua que necessitava ajut amb urgència. La Carmen, madrilenya, va viatjar fins a Escòcia per oblidar el seu tortuós passat, ple de pèrdues irreparables. Aquests i la resta de personatges creats per Santiago pateixen més que viuen. Atrapats en el cor de la tempesta, no tenen massa clar com anar cap endavant. No saben com treure’s de sobre l’etiqueta de perdedors. Els habitants de l’illa escocesa de St. Kilda han de fer front al temporal i, sobretot, a la mala maror que es crea quan apareix un contenidor metàl·lic al costat dels penya-segats. Què hi ha a dins?

També té molt de pes en aquesta negra història en Dave, un militar que viatjava en l’avió que transportava el contenidor. Ell ho narra tot en primera persona, amb un llenguatge molt col·loquial. No vol que els pescadors que el troben l’obrin de qualsevol manera, tot i que està protegit amb un sofisticat sistema de seguretat. Podria provocar efectes devastadors. En Dave està torturat i ple de secrets, com la resta d’actors principals. Un dels més desagradables del llibre és en McGrady, un home de mar brusc i sense modals. “La isla de las últimes voces” ho té tot: misteri, emoció, enfrontaments personals i fins i tot un grup de fanàtiques religioses. Aventures, tensió i espurnes de terror a parts iguals. El magnetisme que hi ha al voltant del contenidor, que fa ‘embogir’ a algunes de les persones que el volen fer seu, ho impregna gairebé tot...

Una bona novel·la, ben estructurada, que està explicada des del punt de vista de diferents personatges. No deixa ningú indiferent. Són 560 pàgines plenes d'acció sense aturador. Molt recomanable. Seguiré molt atent als propers títols de Santiago. Els he llegit tots. No he pogut deixar-los fins que els he acabat. Aposta segura.

"La Puerta se abrió rascando el suelo y el viento se coló en el interior. Pude atisbar una noche negra como el carbón y el levísimo verde del prado iluminado por una linterna que se movía como una luciérnaga en la oscuridad. Dos figuras entraron. Una casi rozaba el dintel de la puerta con la cabeza: el granjero. La otra, que portaba la linterna, resultó ser del pequeño demonio pelirrojo con los ojos descolocados.
-¿Qué coño te pasa? –dijo según me apuntaba con aquella luz en toda la cara. Te vamos a poner un bozal como sigas gritando.
-Tengo que ir al baño –dije yo-. Joder, que me lo voy a hacer encima..."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy