La mort del comanador (llibre 2) (Haruki Murakami)

La segona i última part de “La mort del comanador”, de Haruki Murakami (Kyoto, 1949), és gairebé perfecte. Miro enrere i diria que és el millor llibre del japonès en temps. Està traduït al català per Albert Nolla i publicat per Empúries. Té 439 pàgines. Un cop més, l’autor ens regala una història amb una gran pàtina de misteri. Separar la realitat de la ficció, amb personatges tristos i solitaris, és pràcticament impossible.

En aquesta segona part, el pintor de retrats continua vivint en una casa perduda al capdamunt d’una muntanya. Abans hi residia el pare d’un amic seu, en Tomohiko Amada, artista de grandíssim prestigi. En l’actualitat, el vell, amb una salut molt precària, està internat en una residència. A mesura que passa el temps, cada cop nota més la seva presència del seu col·lega de professió. És com si, d’alguna manera, l’Amada no hagués marxat d’allà. El nostre protagonista continua fent el retrat de la Marie, una nena de tretze anys tímida i intel·ligent a parts iguals. Sempre va a casa seva acompanyada de la seva tieta, la Shoko, que apareix acompanyada d’un llibre ben gruixut. Recordem que fer retrats no li agrada massa, però és una bona manera de guanyar-se la vida.

“La mort del comanador” és el títol d’un dels quadres de l’Amada. Sembla que no l’ha vist mai ningú. El retratista el va baixar de les golfes, el va desembalar i, sense voler-ho, va obrir la capsa dels trons. Per què Amada el tenia amagat? El quadre té a veure amb una de les escenes més conegudes de l’òpera Don Giovanni. Com sol passar en els llibres de Murakami, la música té un pes importantíssim en la narració. Per saber més coses sobre aquesta obra, intenta tenir més dades sobre què li va passar a Tomohiko Amada als anys trenta, quan estava instal·lat a Viena. Després de molt temps, Murakami torna a fer servir la primera persona per explicar-nos aquesta història, que t’atrapa des del primer moment. Recordem que el retratista intenta reinventar-se després que el deixi la Yuzu, la seva dona.

Són molts els referents del 'món Murakami' que es repeteixen en aquesta obra. Per exemple, els forats. Al costat de la casa de l’Amada n’hi ha un de ben gran que m’ha recordat el que sortia a “Crònica d’un ocell que dona corda al món”. En aquell llibre, era un pou sec. A “La mort del comanador”, però, no queda clara quina utilitat té. En tot cas, tant el retratista com el seu misteriós veí, en Wataru Menshi, hi baixen a reflexionar. Podríem dir que tot comença i acaba allà. L’escriptor japonès també dona vida a criatures estranyes, idees o allò que siguin, que caminen sense rumb pels seus famosos mons paral·lels. Un llibre imprescindible.

“Vaig anar encenent els llums de les habitacions i vaig comprovar que tot estigués en ordre. No vaig veure res estrany en cap habitació. Tot estava com sempre. Com que la casa no era gaire gran, si hi hagués hagut algun canvi me n’hauria adonat. Vaig mirar totes les habitacions i vaig deixar l’estudi per al final. Vaig obrir la porta que separava l’estudi de la sala, hi vaig entrar i vaig allargar la mà cap a la paret per encendre el llum. Però en aquell moment alguna cosa em va mormolar alguna cosa a l’orella. Era una veu fluixa però molt clara. Val més que et quedis a les fosques. Fent aquest d’aquest mormol, vaig allunyar la mà de la paret, vaig tancar suaument la porta al meu darrere i vaig agusar la vista en la foscor de l’estudi. Contenint la respiració per no fer soroll”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La mort del comanador
La noia de l'aniversari
Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark