El camí dels esbarzers (Alba Dalmau)

Diferent. Diferent és el primer adjectiu que m'ha vingut al cap quan he acabat “El camí dels esbarzers”, de l’Alba Dalmau (Cardedeu, 1987). El llibre està publicat per Angle Editorial i té 204 pàgines. L’autora localitza totes les seves històries en un poble interior dels Estats Units, que bateja amb el nom de Sandville. Mai m’ha agradat generalitzar, però podríem dir que la majoria dels seus personatges passegen amunt i avall l’etiqueta de 'perdedors'.

Aparentment, Sandville és un poble tranquil, on tothom es coneix. Que ningú intenti passar desapercebut. No ho aconseguirà. Al final, tot s’acaba sabent. No hi ha secrets. I si no que li preguntin a en Kevin, enamorat perdudament de l’Emma. Faria qualsevol cosa per cridar la seva atenció; fins i tot cremar una part dels camps de blat d’en Bobby, el marit de la noia. En una gran part dels relats hi regna el desamor i la desesperació, com a “Aquelles clapes blanques que et confonen el pensament”, en el qual un home que hi veu poc té un greu contratemps quan va a caçar. A “Darrere seu, un paisatge en runes” el vell xèrif s’ha de reciclar (i de quina manera) quan queda pràcticament cec. La vista, en aquest cas al fet de recuperar-la, marca “Tot al meu voltant es va omplir de coses petites que mai havia vist”, un dels contes més bonics i esperançadors del llibre.

La desesperació en estat pur la trobem a “un cobwoy de debò mai abandona el seu barret”, protagonitzat per dos bessons, en Bexter i a en Casey. També acaba tràgicament “Morir-se d’aquella manera tan cinematogràfica en què es moren els cowboys”. En menor mesura també apareix a “Amb el rifle sota el braç i la mirada torta”, en el qual un granger té un cop de geni fatal. Una noia que somia en ser una artista (“Hauria foradat una uralita per veure les estrelles”) i la sempre complicada relació sogra-nora (“Allò en què s’havien convertit era cosa de la senyora del mirall”) també tenen cabuda en aquest llibre que està escrit d’una manera molt elegant, amb un estil àgil i molt precís. Diferent, com deia abans; novedós. L’única persona que sembla poder sortir d’aquesta grisor és la Sara Light que, de tant en tant, se'n va d'aquell poble deixat de la mà de Déu per anar a Nova York, on té uns tiets. Molts la consideren una excèntrica. Enveja pura.

He deixat pel final el relat que dona títol al llibre “El camí dels esbarzers” i “Tens gust de cantalup”, un dels més surrealistes. Són dos dels que més m’han agradat. En el primer, la Tanja i la Mery, que són grans amigues, queden per recollir mores. Així perden de vista una estoneta als seus marits. Els esbarzers punxen, com la vida, però quan et menges el fruit ho oblides. El sabor de les mores ho compensa tot. El cantalup és una varietat de meló. És el gust que li recorda el cos de la seva germana quan el llepa amb passió. L’Eleanor i l’Ella Spalding viuen juntes i són inseparables. Per circumstàncies de la vida, que ara no vénen al cas, de vegades es toquen. Tot és possible. Petits gestos, grans emocions. La vida aestreny, però no escanya... fins al final.

"Aquell mateix matí havia començat a caure la neu sobre Sandville. Els flocs, si els miraves atentament damunt els jerseis de llana, tenien formes hexagonals, i eren peluts pels microcristalls que el formaven. Per a molts, sobretot per als nens, la neu era una festa. Feia dos anys que no queia una nevada com aquella, i aquesta vegada coincidia amb la nit del Carnaval.
Una capa de neu cobria les teulades, els bancs i les boines dels vells que s'havien assegut a contemplar l'aire fantasmagòric de Sandville aquella tarda. Els nens no paraven de córrer d'una banda a l'altra, petjant el terra amb agradables cruixits, i les dones deixaven darrere seu una filera de marques quadrades, que era dels seus tacons enfonsats a la neu".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy