Les millors vacances de la meva vida (Neus Canyelles)

La ment ens domina. Ho sabem. No sempre és fàcil parar-li els peus. Per molts recursos que tingui l’individu, de vegades les coses dolentes s’instal·len al cap i no volen marxar. Les pors tenallen, invaliden i impedeixen avançar. De tot això ens en parla Neus Canyelles (Palma, 1966) a “Les millors vacances de la meva vida”. El llibre està publicat per Empúries i té 134 pàgines. L’autora torna després de cinc anys de silenci literari.

Quan tot es complica, sempre hi ha l’opció d’intentar desaparèixer, d’esborrar-se de tot i tothom. De ‘baixar’ del món. És la que escull la Neus, una escriptora que ha viscut anys millors. Un dia cau en un pou sense fons i no sap com sortir-ne. Sola, segur que no. La seva família l’ajuda, però no en té prou. Allunyar-se del dolor i recuperar la normalitat perduda és complicat. Molt complicat. És per això que la protagonista d’aquesta història acaba tancada en un centre. Perduda. Desorientada. Sense saber massa bé d’on venia i, sobretot, cap a on va. La seva habitació és la 387. Amb el pas del temps també ocupa la 384.

Al llarg del llibre, Canyelles ens parla de la lluita interior de la Neus, a qui li costa entendre que està ingressada pel seu bé. La protagonista es planteja la seva estada com un joc de pistes. Sempre li ha agradat jugar. I juga. Els verds contra els blancs. Els malalts contra el personal sanitari. El premi gros és tornar a casa. Haurà de confegir una bona estratègia per aconseguir-ho. La seva filla, la seva germana i la parella de la germana la visiten força. Confien en ella. Esperen que trobi la ‘clau’ per obrir la ‘porta’. La relació amb el personal del centre és distant. Per contra, allà hi coneix persones que potser acabaran sent importants en la seva vida. Estem davant d’un llibre potent, amb una forta càrrega de profunditat i empatia. Es descansa quan un desconnecta d’un mateix? És llavors quan comencen les millors vacances de la vida? Patir és viure. Viure és patir.

“Jo era un robot. Com podia parlar així a la meva nina? És que no pensava en res. Només a desaparèixer, dormir, estar tranquil·la per sempre. Que el meu cap no pensés. El meu cap ja em tenia farta. Per què no es podia quedar quiet? Per què no es podia obeir? Es pensava que tenia dret a fer sempre el que volgués sense comptar amb mi? Quan em vaig ficar el llit, després de dir bona nit, no se’m va ocórrer que era la darrera vegada que ho feia. Estava bé. La meva filla sabria que havíem de fer amb el meu cos, perquè alguna vegada n’havíem parlat a la taula, un diumenge amb la família. Tots havíem explicat quin volíem que fos el nostre destí final”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy