dimarts, de març 05, 2019

El fill de l'italià (Rafel Nadal)


Qui no té orígens no té identitat. Ho sap molt bé en Mateu, un dels protagonistes de l’últim llibre de Rafel Nadal (Girona, 1954). Es tracta d’”El fill de l’italià”, de Columna Edicions. Té 461 pàgines i és el Premi Ramon Llull 2019. El rebrà dilluns que ve. L’altre personatge important és en Ciro, supervivent del bombardeig del cuirassat Roma. Quan comença la història, ja estava retirat i vivia amb la seva família.

En Mateu, que ja té seixanta anys, no decideix buscar al seu veritable pare fins que mor la seva mare. És quan creu que ha arribat el moment, fins llavors posposat indefinidament. L’únic que té és una fotografia. Una fotografia de grup i els rumors que l’han acompanyat des de petit: que era fill d’un mariner italià. Quan ell va néixer, el marit de la seva mare, republicà, ja havia fugit a Alella. El noi sempre havia sabut que no era fill seu. Amb l’ajut de la seva dona, ara en Mateu posa fil a l’agulla i inicia unes investigacions que el portaran fins a Itàlia. La recerca es preveu llarga i complicada. I carregada d’emocions...

Qui busca és en Mateu, però qui té més pes en l’argument és en Ciro, a qui coneixem poc abans que s’enfonsi el Roma, en el decurs de la Segona Guerra Mundial. Va ser el 9 de setembre de 1943, quan els alemanys van bombardejar el vaixell, amb un balanç d’un miler de morts. El llibre ens explica una bona part de la seva aventura. En primera instància, els supervivents són desplaçats a Maó. Posteriorment, els mariners es passen uns nou mesos a Caldes de Malavella, on alguns fins i tot s’hi van quedar a viure. Van trobar xicota i van decidir formar família. En Ciro va conèixer la Joana, mare d’en Mateu, però va acabar marxant, com la majoria. Es van conèixer perquè ella era una de les noies que rentava la roba dels italians, instal·lats en els diferents balnearis de la localitat, amb el de Vichy Catalan al capdavant.

“El fill de l’italià” és un llibre que es llegeix molt bé. Els seus protagonistes pateixen, però tot està explicat amb un punt d’optimisme, amb esperança. Prefereixen agafar-se a les petites coses boniques que els envolten i deixar anar les dolentes, que són moltes més. La vida dels italians lluny de casa no va ser gens fàcil. Nadal fa servir un llenguatge planer, ple de diàlegs i molt visual. No costa gens imaginar-se en Ciro xiulant cançons napolitanes, mirant-se a la Joana de reüll, per exemple. La part final de la novel·la, que inclou l’intercanvi d’informació entre l’autor i la família d’en Ciro, és molt emocionant. És o no és el pare d'en Mateu? Tot està tractat amb una sensibilitat infinita. Amor, amistat i la història d’un naufragi que els seus protagonistes mai no oblidaran.

“Al Balneari Prats els van separar en habitacions individuals. A l’Ovilio el van instal·lar a l’última habitació de la planta baixa; per arribar-hi havia de fer una excursió que l’obligava a travessar mig establiment, però, a canvi, la seva finestra donava just al davant de la fleca del poble. Només d’entrar es va omplir els pulmons d’aquella olor de pa acabat de coure, que el va fer sentir bé i el va transportar al forn de pa del Roma. En Ciro també va tenir sort: va anar a parar a una de les habitacions del primer pis, que donava directament al jardí; a l’altre costat de la finestra hi tenia un cedre majestuós i tot de til·lers, de castanyers d’índies amb les capçades esfullades per l’hivern, però que ja es veia que a l’estiu devien ser magnífics”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada