L'enigma rus (Xavier Roig)

L'enginyer i empresari Xavier Roig (Barcelona, 1957) ha viscut dos anys a Rússia. Es pregunta com pot ser que un país tan magnífic, amb gent hospitalària i tenaç, tingui tanta mala premsa a Occident. Diria que va anar-hi amb una idea preconcebuda i que hi ha tornat amb una imatge diferent, marcada pel respecte i l’admiració. És per això que ha escrit “L’enigma rus”, publicat per La Campana.

L’estiu passat vaig estar dues setmanes a Moscou i Sant Petersburg. Com a turista. I coincideixo amb Roig. Van volar pels aires algunes llegendes urbanes. A Rússia ningú sap anglès. Incorrecte. El parla molta gent i millor que a Barcelona, per exemple. Els russos són molt antipàtics. Incorrecte. A mi em van ajudar en tot. A Rússia es menja malament. Incorrecte. Si saps escollir, te’n surts perfectament. La cuina georgiana, la més reconeguda, és espectacular. Rússia és molt insegura. Una altra incorrecció. Hi ha molts policies pels carrers. Ni un petit ensurt. Res de res. És la meva experiència personal, curta, i a només dues ciutats, les més importants. Potser vaig tenir sort. Sigui com sigui, res del que escriu Roig m’ha sonat estrany.

Explica l’autor que Winston Churchill va definir Rússia com a “una endevinalla embolicada en un misteri dins d’un enigma”. Vindria a ser una espècie de matrioixca, la típica nina de fusta que se separa en dues parts i que en guarda a dins unes quantes de més petites. És un país molt gran, extensíssim, amb milers de quilòmetres de fronteres i 144 milions d’habitants. Difícil de governar-lo. Des d’Europa s’ha volgut donar la imatge que gastava molts diners en defensa i que en qualsevol moment podria entrar en guerra, amb qui calgués. Segons Roig només gasta el 4 per cent del seu PIB; els mateixos diners que inverteix França, sense tants escarafalls. A la Segona Guerra Mundial van morir 25 milions de russos, una xifra molt superior a la dels altres països. Als Estats Units hi va haver 300 mil víctimes i 400 mil al Regne Unit.

Roig critica que Europa no ajudés Gorbatxov quan va allargar la mà a Occident, després de setanta anys duríssims. És més, considera que la Unió Europea s’hauria d’obrir cap a Rússia. Donar-li una oportunitat. Al llibre, que té 212 pàgines, també hi ha moltes reflexions sobre el Procés català i l’intervencionisme d’Espanya, que diu l’autor que no creu que estigui per donar lliçons a ningú, i menys a Rússia. Opina que els catalans en saben molt, de l’arrogància i de la covardia de la política espanyola i europea. La història de Rússia, des de l’etapa dels tsars, fins a l’actualitat, amb Vladímir Putin intentant controlar-ho tot, completen aquest llibre que és necessari llegir. Una visió diferent i constructiva. I amb una portada sensacional.

“S’acostuma a acusar Rússia de tots els mals. Sempre s’ha dit que més val caure en gràcia que ser graciós, I Rússia no ha caigut gairebé mai en gràcia. Però determinades acusacions escandalitzades són al·lucinants. Especialment quan escoltes certs retrets i penses en les relacions entre Catalunya i Espanya. Crec que es podria resumir en una afirmació molt simple: el mateix que se li critica a Putin, a Rajoy se li permet. O al rei Felip, que, a diferència de Putin, no ha estat elegit. ¿Potser són privilegis de ser europeu?”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy