Bon dia, tristesa (Françoise Sagan)

Manipular a la gent que t’envolta per aconseguir un objectiu determinat. Jugar a dues o tres bandes en benefici propi. Crear confusió. Provocar el caos. Només té disset anys, però la Cécile fa ballar tothom al seu ritme. De manera sigil·losa. Sense estridències. Com aquell qui res. És una de les protagonistes de “Bon dia, tristesa”, de Françoise Sagan (Cajarc, 1935 – Honfleur, 2004). La traducció al català és de Josep Maria Pinto.

És estiu. Temps de vacances. Una bonica casa al costat del mar Mediterrani. Banys, sal, sol i molt temps lliure. La Cécile passa les hores amb el seu pare, frívol i seductor, i amb l’Elsa, la seva nova conquesta, molt més jove que ell. Tot va francament bé. Fins que arriba l’Anne, amiga de la seva difunta mare. Per què l’ha convidada en Raymond? L’Anne, culta, serena i amb més classe que l’Elsa, permetrà que segueixin gaudint d’una vida ociosa i dissipada, com fins ara? I què en pensarà de les passejades en barca de la Cécile amb en Cyril, que la supera en edat i en experiència? En principi, la noia ho tenia tot de cara, però la seva vida s’erosiona i s’apropa, pas a pas, cap a una profunda tristesa.

“Bon dia, tristesa” es va publicar per primer cop l’any 1954. El títol deriva d’un poema de Paul Éluard. Ara, l’ha publicat Viena Edicions, dins de la seva col·lecció Petits Plaers. Té 181 pàgines i es llegeix amb facilitat. Els personatges, molt ben treballats, estan plens de contradiccions. Dubten i no saben quines passes han de seguir. Sobretot la Cécile, que canvia constantment d’opinió respecte a l’Anne. L’admira i l’odia a parts iguals. El llibre també és el retrat d’un estiu amb trobades amb alcohol, superficialitat i melangia. Han passat molts anys, més de seixanta, i la història aguanta perfectament. No ha perdut actualitat. Possiblement, l’havia llegit de jove, però no el recordava.

“Els amics de l’Anna no devien parlar mai d’ells mateixos. Sens dubte no coneixien aquesta mena d’aventures. O bé, si en parlaven, devia ser tot rient, per pudor. Em sentia disposada a compartir amb l’Anne aquesta condescendència que dedicaria a les nostres relacions, aquesta condescendència amable i contagiosa... No obstant i això, em veia a mi mateixa als trenta anys, més semblant als nostres amics que a l’Anne. El seu silenci, la seva indiferència, la seva reserva m’ofegarien. Al contrari, al cap de quinze anys, una mica fastiguejada del tot, m’inclinaria cap a un home seductor, una mica cansat, també: El meu primer amant es deia Cyril. Jo tenia divuit anys, feia calor a la vora del mar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy