La noia de la resistència (Xulio Ricardo Trigo)

Qui perd els seus orígens, perd també la seva identitat. Desconèixer-los des de sempre, ho complica tot una mica més. Descobrir d’on vens i, sobretot, qui ets, pot transformar-se en una obsessió, en un projecte vital. És el cas de la Meritxell, protagonista de “La noia de la resistència”, de Xulio Ricardo Trigo (Betanzos, 1959). La dedica, in memoriam, a Montserrat Roig. Mai no oblidarà “Els catalans als camps nazis”.

L’autor col·loca la Meritxell a Barcelona, l’any 1990. És una escriptora d’èxit i està malalta. No té clar quant temps li queda de vida, i vol aprofitar-la al màxim. La seva mare ja és morta. La dona mai va voler confessar-li qui era el seu pare ni perquè havia desaparegut. Tenia el seu passat tancat a pany i forrellat dins del seu cor. Qualsevol pregunta que li fes la seva filla, sempre quedava penjada a l’aire. Fins que un dia, de manera casual, quan menys s’ho esperava, un amic li dona un fil per on començar a estirar. I l'estira molt! L’únic que sabia fins al moment és que la seva mare havia nascut a París, on l’havia parit a ella. Ara s’assabenta que totes dues van passar un temps a Puig-reig abans d’intentar fer cau i net a la Ciutat Comtal. I fins aquí puc explicar.

Xulio Ricardo Trigo alterna tot allò que passa l’any 1990, a Barcelona, a Puig-reig i anant cap a París (amb la Meritxell al volant del seu Seat 1430 Bocanegra); amb l’any 1944, a punt d’acabar la Segona Guerra Mundial. Ho fa en companyia d'una persona pràcticament desconeguda. A la capital francesa, la mare de la Meritxell, l’Anne-Marie, ajuda com pot a la cafeteria que regenta la seva família. I allà coneix a l’home que la deixarà embarassada i, d’alguna manera, també marcada per sempre. A Chez Solange, al barri de Marais, no simpatitzen gens ni mica amb l'invasor nazi. És més, s'han organitzat per formar part de la resistència activa. L’Anne-Marie i tots els qui l’envolten són gent anònima, gent normal, gent amb ganes de lluita.

Amb aquesta novel·la plena de tendresa, l’autor fa el seu particular homenatge a tots aquells que mai no han estat considerats herois; persones amb ideals que van donar-ho tot per intentar lluitar contra el monstre del feixisme. Dibuixa uns personatges propers, que sempre intenten tenir el cap fred i el cor calent, tot i que l'entorn ni el moment no són els millors. Té 332 pàgines, està publicada per Columna Edicions i m'ha durat menys de 24 hores. Passa francament bé. Recomanable.

“La mare deia que una casa on no vivia ningú era una casa trista. Aquesta sensació la vaig tenir només de tornar a la que havíem compartit al llarg de tants anys. Era jo la que marxava habitualment, la que passava llargues temporades fora o entrant d’amagatotis a buscar alguna cosa que necessitava. En obrir el pany trobava la calidesa de la llar, l’olor característica de la nostra existència comuna era copsada amb força pels meus narius. L’olor roman, és difícil d’extingir. La resta, però, la calidesa de la casa habitada ha desaparegut, de sobte, engolida per la mort, per l’absència”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy