Tants anys de silenci (Francisco Castro)

Hi ha moltes històries sorgides de l’odi fraternal de la Guerra Civil. Han passat més de vuitanta anys i continuen omplint pàgines i pàgines de llibres. Fa la sensació que la ferida segueix oberta i que mai no acabarà de cicatritzar. La que ens explica el gallec Francisco Castro (Vigo, 1966) a “Tants anys de silenci”, amb una força devastadora, m’ha deixat esmaperdut. Està traduït per Eduard Velasco i publicat per Capital Books.

El doctor Emilio Varela és un filantrop que ha transformat el pazo de Flàvia en un oasi de cultura i vida. Entre els grans beneficiats, hi ha la seva filla i alguns amics. L’home, tot bonhomia, també els acaba fent de pare. Tots es porten molt bé amb la noia, jove i plena de vida. Hi ha un dels nois que acaba marxant de la casa pairal per conèixer altres llocs. Quan hi torna, ho fa convertit en tinent dels nacionals, amb la Guerra Civil ja esclatada. Castro ens regala una història de supervivència marcada per l’odi i les venjances personals. Retrata els opressors com a bèsties immundes. Les víctimes són persones que, tot i estar més mortes que vives, segueixen somiant que un món millor encara és possible. Hi ha utopies que potser acaben convertint-se en realitat.

A “Tants anys de silenci”, Castro salta constantment de l’any 1936 a l’actualitat, quan l’equip que dirigeix la doctora Anxela troba sis cossos en una fossa comuna dins mateix del pazo de Flàvia. A pocs metres, hi ha el misteriós esquelet d’una dona amb un llibre de poesia entre les mans. No tot el que està enterrat queda sepultat per sempre. De qui pot tractar-se? L’Anxela farà tot el possible per descobrir-ho, tot i que els actuals propietaris de la finca no li posaran les coses fàcils. Ella també té una vida complicada, casada amb un home que l'ha maltractada al llarg de molts anys. El llibre, que té 204 pàgines, està format per capítols molt curts. Alguns, com els que inclouen les reflexions d'una de les protagonistes, estan escrits amb un tipus de lletra diferent. Si la novel·la no t’emociona, tens un problema; sobretot després de llegir l’espectacular i sorprenent final. Molt recomanable.

“El doctor Emilio Varela, els ulls fixos, com els altres, a terra, per a què aixecar-los si a l’horitzó només hi has filats, abaixa per fi el braç quan s’acaben els “visques” (a Espanya i a Franco, tres cops visca per a cadascun, sis visques com sis trets a pit descobert, i un crit final, ¡España, Una, España, Grande, España, Libre!), es demana quina deu haver estat la seva atrocitat, perquè és d’això del que parla el capellà: d’atrocitats. Ell les seves no les coneix, no pot imaginar quin és el seu delicte, quina és la seva conducta terrible per merèixer aquell càstig brutal que ell i l’Ana, la seva filla desapareguda fa setmanes, des que la guerra ha començat, pateixen a mans d’aquestes bèsties que els tenen així gairebé sense menjar, gairebé sense aigua, moribunds. Vençuts”.
Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy