Pluja d'estels (Laia Aguilar)

D’amics n’hi ha pocs. De coneguts, molts. Un petit grup d’amics que potser ja no ho són tant. Han passat 5 anys. S’han distanciat. Un tràgic accident va fer volar pels aires part de les seves il·lusions; sobretot les de la Paula. Portlligat. Cap de setmana de retrobament. Records, retrets, i una cara nova: La de l’Olívia, l’actual parella d’en Nis. Junts tenen previst veure una pluja d’estels. Abans, però, cal posar-se al dia.

En Nis és l’amfitrió. Viu al costat del mar, sap cuinar i ha comprat bon vi. Els seus amics de joventut són la Mila, en Max, en Jon... i l’oblidada Paula. Els dos primers són parella i pares de la Lluna. En Jon és solter i no té massa estabilitat en res. Tots ells són els protagonistes de “Pluja d’estels”, de la barcelonina Laia Aguilar (1976). És el llibre guanyador del Premi Josep Pla 2020, publicat per Destino. Només l’Olívia, que fa poc temps que surt amb el Nis, afronta el cap de setmana amb la ment mínimament oberta i el desig d’agradar als altres. La resta són simples supervivents, amb moltes coses per amagar i poques ganes de donar explicacions en públic. Massa temes enquistats; pendents de resoldre. I un munt de frustacions. El temps passa i no perdona ningú. És un mal aliat. I la Paula, a casa, sola...

Sempre he pensat que escriure ‘fàcil’ és complicat. A “Pluja d'estels”, l'autora ho aconsegueix. El seu és un llenguatge àgil i precís, sense adjectius innecessaris ni paraules sobreres. Fa servir frases curtes. Molts punts i a part. Enumeracions i diàlegs constants. Ens trobem amb un munt de capítols curts, sense titular. Són 284 pàgines plenes de llum i d’ombres, amb uns protagonistes que podrien ser perfectament reals. És probable que puguin recordar-nos a alguna persona coneguda. No puc ni vull explicar les relacions personals entre els cinc amics ni el tema que la Laia deixa anar en l'últim moment, que convida, i molt, a la reflexió. El llibre, amb olor i sabor de mar, m’ha durat un parell de dies.

“L’Olívia recollia les fulles de la piscina quan va veure una mosca que havia caigut a l’aigua. La va agafar amb els dits tot fent pinça. Movia les potes. Va deixar-la damunt d’una taula i va pensar que la vida era més o menys això: la sensació de caminar sobre aigües tèrboles que en qualsevol moment podien engolir-te. Va mirar al voltant i un raig de sol li va impactar contra les ninetes. Es va imaginar a ella mateixa vista des de la perspectiva d’un artista plàstic. Un parell de focus la il·luminaven. Trípode ben col·locat. Càmera enfocant-la. El Nis, el seu Nis, el fotògraf que l’havia captivada, li indicava quina era la postura més adequada. Es va treure el vestit i es va quedar en banyador”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy