Gina (Maria Climent)

"La vida és una successió d'esdeveniments inevitables i d'esdeveniments evitables que pel que sigue no s'han evitat, o que fins i tot s'han buscat, amb tot lo que això comporta". Aquest és el punt de partida de "Gina", el debut de Maria Climent (Amposta, 1985). Entre els inevitables, les malalties, que marquen un abans i un després en la vida. Tenir parella o fills són evitables.

La Maria i la Gina tenen dues coses en comú: l'esclerosi múltiple i la necessitat urgent de decidir si volen ser mares. Urgent perquè hi ha tractaments que no són compatibles amb l'embaràs. La Gina que vivia la vida al dia, gaudint de les coses petites, es fa gran de cop quan li diagnostiquen la malaltia. La novel·la podria ser un drama, però no ho és. Amb molta delicadesa i un gran sentit de l'humor, Climent ens parla de l'ansietat que pateix la protagonista, que té 30 anys, i de la seva lluita constant per tirar endavant. Reivindica el riure i considera que les coses importants sempre s'han de dir. Cal airejar-les. "Gina" és una novel·la original i 'casolana' que t'arriba al cor i t'ajuda a ser una mica més feliç. Dins de la desgràcia, optimisme i molta llum.

Més enllà de les seves parelles, la majoria intermitents, hi ha dues protagonistes que marquen la vida de la Gina. La Franziska, una alemanya que li fa psicoteràpia -un tronc on agafar-se quan les coses van malament-, i l'Elizabeth, una francesa de qui es va 'enamorar', pràcticament sense adonar-se'n, quan era ben petita i passava els estius a Masdenverge, a les Terres del Ebre, amb la seva àvia. L'Elizabeth era la filla gran de la seva veïna. La va veure un cop i ja en va tenir prou. Amb aquest personatge, Climent deixa clar que tenim moltes opcions sexuals i que totes són vàlides. T'enamores de la persona, no perquè sigui d'un sexe en concret. Al llarg de molt temps, la Gina li escriu cartes a l'Elizabeth, que viu a París, però mai troba el moment d'enviar-les. Ha arribat el moment de prendre decisions. Sobre amb qui vol convertir la seva vida. Sobre ser mare o no ser-ho. Sobre la vida. Sobre la mort. Gina, publicat per L'Altra Editorial, és tot un descobriment.

"Va ser llavors quan vaig conèixer l'ansietat. I penseu que l'ansietat és com aquell virus que fa que mos súrtiguen mals a sobre el llavi, que un cop l'agafem per primera vegada va apareixent sempre més així que abaixem la guàrdia. Un dia, et neix al revés, del budell cap amunt, cap al diafragma i fins al coll, fins als ulls i fins a l'ànsia. I no sé la vostra, la meva m'obliga a fregar-me la cara amb carícies massa fortes, com si es volgués endur les galtes a un lloc més tranquil. I m'agafa una mà a l'altra però no de forma amigable, s'agafen les mans meues de manera cruel i violenta. Com si no s'estimessen. Com volent-ser fer mal i no gens enamorades, com una parella que no se sap per què està junta. No és una bona amiga, l'ansietat. A diferència de la por, l'ansietat no sé de què serveix".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy