La mujer de la falda violeta (Natsuko Imamura)

"La mujer de la falda violeta", que es posa a la venda avui dilluns, 31 d'agost, és una de les grans apostes de Duomo Ediciones per aquesta tardor, junt amb "La operadora" i "El último baile", la història de Michael Jordan. Està escrita per la japonesa Natsuro Imamura (1980) i retrata a una dona amb problemes greus per adaptar-se a la societat actual. El llibre és curt, només 185 pàgines, i està traduït al castellà per Juan Francisco González Sánchez.

La protagonista, de la qual no n'arribem a saber ni l'edat ni el nom, viu sola i intenta relacionar-se el mínim possible. Treballa quan pot, les seves habilitats són limitades, i sempre va vestida igual, amb una faldilla violeta. La prenen per la boja del barri i els nens es riuen d'ella sovint. La situació millora una mica quan la contracta el servei de neteja d'un hotel i s'amplia el seu ventall de coneixences. En poc temps es converteix en el centre de totes les mirades. Però també genera enveja, i fins i tot odi, entre les seves companyes més properes. Faci el que faci, sempre hi ha algú que la segueix de ben a prop. Des de molt temps enrere, sense saber per quin motiu...

Imamura, guanyadora del premi Akutagawa, el més important del Japó, ens presenta a una dona peculiar, marcada per una manera de fer que divergeix i molt de la societat en què viu, i no s'hi sent massa ben representada. És allò de posar l'ull sobre la diferència que, com a conseqüència directa, pot portar perfectament cap a la indiferència. El final del llibre convida a la reflexió i obliga a plantejar-se qui és realment la dona de la faldilla violeta. Per què se'n coneixen tots els seus moviments i secrets? S'admeten apostes. El món en què l'autora col·loca a la protagonista és neutre, molt minimalista -lliure d'objectes i de persones sobreres- i fins i tot un punt sinistre. És una novel·la protagonitzada majoritàriament per dones, amb poques referències masculines. Diferent i curiosa.

"La mujer de la falda violeta adornó su comentario con una risita nerviosa. Pero la señora Tsukada no se rió. Mientras yo escuchaba su charla con agitada expectación desde cierta distancia, la señora Tsukada se apresuró a guardar el bote de champú en su taquilla sin despegar los labios. La mujer de la falta violeta, quizás captando cierto enrarecimiento en el ambiente, se apresuró a cambiar de tema y esgrimió unas alegres propuestas acerca de salir todas juntas a tomar algo cualquiera de los siguientes días. Ello pareció servir para volver a enderezar la desvirtuada situación".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy