Gent normal (Sally Rooney)

Hi ha qui diu que la vida no és tan complicada. Que ens la compliquem nosaltres mateixos. Quasi sense adonar-nos-en. Però de manera voluntària. És el cas de la Marianne i d’en Connell, els adolescents protagonistes de la novel·la “Gent normal”, escrita per la irlandesa Sally Rooney (County Mayo, 1991). Està publicada per Edicions del Periscopi i té 299 pàgines. La traducció al català és d’Ernest Riera. Una bona història. Fa reflexionar.

Quan van a l’institut, la Marianne i en Connell s’agraden i acaben embolicant-se. Reiteradament. Mai en públic. Ell està més preocupat per les aparences, pel que pensen d’ell, que per qualsevol altra cosa. A ella, molt introvertida, ja li va bé així. S’estimen en privat, i s’ignoren en públic. La noia no cau massa bé ningú i en Connell li demana que no expliqui res de la seva relació oculta. Els dos recelen de la vida i passen per moments d’angoixa i desesperació. Quan van a la universitat, tots dos a la mateixa, es gira la truita. Ella és molt més popular que ell, que queda en un segon pla. Rooney ens dibuixa la relació dels dos ‘amants’, constantment ininterrompuda, entre el gener del 2011 i el febrer del 2015. Des de fora, fa la sensació que s’estimen en bogeria. Un no pot viure sense l’altre, però que tampoc són capaços d’estar junts massa temps.

La Marianne, noia de bona família, viu amb la seva mare i un germà. No es porten gens bé. De fet, el germà la maltracta reiteradament. La mare la ignora per complet. En Connell també viu amb la seva mare, la Lorraine. En aquest cas, la convivència és bona. La Lorreine, que fa feines a casa de la Marianne, és una dona molt positiva, que et cau bé des d’un primer moment. Rooney fa un bon retrat del fet d’estar enamorat, amb els seus pros i els seus contres. Ens parla de diferència de classes, de reputació, de suïcidi i també de sexe, amb tot un seguit de variants. La Marianne té certa tendència a ser dominada. Quan no està amb en Connell, la noia manté més d’una relació tempestuosa. Estem davant d’un llibre profund, amè i molt ben escrit, amb uns personatges que evolucionen constantment. Una bona aposta.

“La Marianne puja al seient de l’acompanyant del cotxe d’en Connell i tanca la porta. Té els cabells bruts i posa els peus al seient per cordar-se les sabates. Fa olor de licor de fruita, no pas d’una manera desagradable, però tampoc del tot agradable. En Connell puja al cotxe i engega el motor. Ella se’l mira.
T’has posat el cinturó?, diu ell.
Mira pel retrovisor com si fos un dia normal. De fet, és el matí després d’una festa en una casa de Swords, i en Connell no ha begut i la Marianne sí, o sigui que res no és normal. Ella es posa el cinturó, obedient, per demostrar que encara són amics.
Em sap greu aquesta nit, diu ella”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy