La pantera de les neus (Sylvain Tesson)

Pot ser visual un llibre amb només una foto en blanc i negre? A “La pantera de les neus”, Sylvain Tesson (París, 1972) ens deixa molt clar que sí. El llibre està traduït al català per Jordi Martín Lloret i publicat per Angle Editorial. L’escriptor i viatger accepta la invitació del prestigiós fotògraf Vincent Munier perquè l’acompanyi al Tibet. El seu principal i únic objectiu és immortalitzar aquest animal en perill d’extinció, del qual només en queden alguns milers. Una aventura en tota regla. Grata sorpresa.

La pantera de les neus és un animal pràcticament invisible, esquiu, que no es deixa domesticar. Per tenir la sort de veure’l, s’ha de saber esperar, sense ningú al voltant i a molts graus sota zero. Es tracta de contemplar el paisatge, amb paciència, sense saber si l’animal acabarà apareixent o no. Al Tibet, Tesson viu una gran transformació interior. Feia trenta anys que viatjava, sovint a llocs despoblats i força inaccessibles, però mai fins ara havia gaudit tant de la natura. Mentre espera, comença a entendre el moviment lent, aquell que tan bé va descriure Carl Honoré a “Elogio de la lentitud”. Reflexiona també sobre la degradació del planeta i sobre la mort, que forma part de la mateixa vida. Fa la sensació que viu una gran ‘experiència religiosa’.

De vegades és més important l’espera que la mateixa acció. I, en poc temps, Tesson incorpora aquesta premissa com un mantra personal més. Munier és el millor mestre que podria tenir. Va deixar l’escola quan era molt jove per dedicar-se a la fotografia i, si donem un cop d’ull al seu currículum professional, sembla clar que va encertar-la de ple. Al Tibet els acompanyen en Léo i la Marie, una jove cineasta animalista que prepara documentals sobre el llop i el linx. En Léo es va convertir en l’ajudant de camp d’en Munier quan va abandonar la carrera de filosofia i lletres. Buscaré el recull les fotografies que Munier va fer a la pantera de les neus, acompanyades de poemes de Tesson. Al final, com diu el refrany, val més una imatge que mil paraules. Aquest llibre d’Angle m’ha deixat amb ganes de més.

“En aquell alt atri de la vida i de la mort s’hi representava una tragèdia, difícilment perceptible, perfectament regulada: sortia el sol, les bèsties s’empaitaven, per estimar-se o per devorar-se. Els herbívors passaven quinze hores al dia amb el cap acalat, mirant a terra. Era la seva maledicció: viure lentament, enfeinats pasturant una herba pobra però regalada. Per als carnívors la vida era més emocionant. Encalçaven un menjar escàs, que quan el caçaven constituïa la promesa d’una festa de sang i la perspectiva de migdiades voluptuoses”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy