Set mentides (Elizabeth Kay)

Hi ha qui pensa que les relacions d’amistat sempre són desiguals, que sovint hi ha una persona amb més ‘poder’ que l’altra; la que marca el camí. És així en el cas de la Jane i de la Marnie, protagonistes de “Set mentides”, la primera novel·la d’Elizabeth Kay. Sota aquest pseudònim s’amaga l’editora Lizzy Goudsmit. El llibre, traduït per Núria Parés Sallarès, està publicat per Columna i té 461 pàgines. La narradora és la Jane, que es confessa a algú. No sabem a qui fins ben bé al final.

La Jane i la Marnie són amigues des que tenen onze anys, pràcticament inseparables. Han viscut juntes i ho han compartit tot. Fins que la primera es casa i la ‘relació’ es relaxa una mica. Però la vida dona moltes sorpreses i la Jane torna a apropar-se a la Marnie, ara més que mai. L’obsessió que té per ella m’ha fet pensar en la pel·lícula “Dona blanca soltera busca” (1992). Faria qualsevol cosa per no moure’s del seu costat. És per això que quan li pregunta que li sembla en Charles (l’home amb qui ha començat a sortir) li diu que molt bé, tot i que pensa just el contrari. És la primera mentida de set. Una sempre tapa l’anterior i no hi ha marxa enrere possible. Si hagués dit la veritat, segur que ara el marit de la seva millor amiga encara estaria viu...

“Set mentides” és una novel·la inquietant. Se l’ha comparada amb "La noia del tren" i també amb "Perduda". Després de tot el que ha passat, que no ve al cas, la Jane (sempre a remolc de la Marnie) té l’oportunitat d’explicar-se. A la contraportada ens pregunten si la creiem, si ens convencen les seves explicacions. En el meu cas, sí. Ho tinc claríssim. Després de les seves set mentides, crec que no té motius per dir-ne cap més. Kay atrapa al lector des del primer moment. Escriu amb un estil molt àgil i visual. És fàcil imaginar-se tot allò que ens explica. Un dels encerts de la novel·la és no saber a qui es dirigeix la Jane ni com acabarà el relat de la seva relació d’amistat malaltissa amb la Marnie. Queda clar que l’autora, que fa anys que edita llibres, sap com arribar al públic.

“Només havíem parlat una vegada de la seva relació, i havia sigut una conversa carregada de la llarga i retorçada història d’una antiga amistat. Des de llavors, només n’havíem parlat en el sentit pràctic: els seus plans per al cap de setmana; la casa que possiblement algun dia es comprarien als afores de Londres; la mare d’ell, amb un càncer escampat, que vivia a Escòcia i s’anava morint de manera lenta, dolorosa i solitària.
No havíem parlat, per exemple, del fet que feia tres anys que estaven junts i que uns quants mesos abans vaig trobar, inesperadament —i ja sé que no hauria hagut de tafanejar— un anell de compromís amagat al fons del calaix de la tauleta de nit d’en Charles. Ni tampoc havíem parlat del fet que, fins i tot sense aquell anell, estaven avançant cap a un compromís permanent que els uniria per sempre més, d’una manera que —ni després de gairebé vint anys— la Marnie i jo no havíem experimentat mai”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy