Rewind (Juan Tallón)

La vida pot canviar en un segon, un maleït segon, i mai més res tornarà a ser com abans. Un segon, en el cas que ens ocupa, que ni tan sols el gestionen els protagonistes. Viure on viuen i tenir els veïns que tenen els col·loca en el centre de la tempesta i els enfonsa irremissiblement. L’atzar repartia les cartes i a ells els van tocar les pitjors. De l’atzar i d’enfrontar-se als fantasmes personals ens en parla Juan Tallón (Vilardevós, Ourense, 1975) a “Rewind”, publicat per Anagrama.

Tot comença amb una explosió en un immoble de Lió, un divendres qualsevol del mes de maig. En un dels pisos hi viuen estudiants de quatre nacionalitats: en Paul (francès), l’Emma (espanyola), en Luca (italià) i la Ilka (alemanya). En Didier i l’Anouk els visitaven sovint. Casa seva era casa de tothom, amb festa fixa tots els divendres. Un dels habituals era el fill adolescent del discret matrimoni marroquí del costat. Només hi ha un supervivent, en Paul, estudiant de Belles Arts, que és el primer narrador d’aquesta història que es pregunta si és possible rebobinar, fer marxa enrere, quan la tragèdia passa factura. Existeix la possibilitat de recuperar la felicitat arrabassada de soca-rel? De seguir endavant esquivant o convivint amb la desgràcia? De vegades, potser n’hi ha prou amb intentar-ho... O no.

Els altres quatre narradors són el pare de l’Emma, la quiosquera de davant de l’edifici dels nois –tenia una amistat preciosa amb ells-, la germana d’en Luca (fan del ciclisme i del ‘Pirata’ Marco Pantani, com ell) i la infermera que va rescatar en Paul, amiga de la mare d’en Didier. “Rewind” és un llibre íntim i molt ben escrit, que és impossible que et deixi indiferent. Emociona i regala missatges clars, com la importància de l’amistat, la necessitat de seguir lluitant tot i la pèrdua i la dificultat de tornar a estimar quan t’ho has pres quasi tot. El llibre l’acaba en Paul, que emociona quan parla de l’Emma i explica, amb la boca petita, el sòrdid secret que la sevillana li va desvelar una tarda d’amor total. Desgraciat l’home que va marcar-la per sempre.

“Medio año después de la muerte de mi madre, el Ayuntamiento de Lyon se puso en contacto con nosotros para que participásemos en un homenaje a Luca y sus amigos. Habían levantado el edificio de nuevo, como si eso equivaliese al fin de algo, o a una restitución de la normalidad. El mundo se había vuelto tan inhóspito que escapaba a conceptos como “normalidad”. Mi padre y yo declinamos participar en el acto público. No nos apetecía rebobinar ante desconocidos. Porque se acabaría así, pulsando el botón de rewind, mientras nos veían millones de personas a través de los televisores y regresábamos a los periódicos y a las radios, que nos recordarían que nuestros seres queridos ya no estaban. Nosotros ya vivíamos instalados en un rewind privado, yendo de delante atrás continuamente”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy