Galetes de mel i gingebre (Alba Sabaté)

Quan la mort s'emporta algú proper, de manera inesperada i cruel, segur que és complicat seguir vivint com abans. Assumir el suïcidi d’un familiar ha de ser una quimera. L’aprenentatge, lent i amb fissures. És el cas dels dos personatges principals de “Galetes de mel i gingebre”, d’Alba Sabaté (Manresa, 1962). El llibre està publicat per Columna i té 300 pàgines. Profunda reflexió sobre la pèrdua i el creixement personal quan el món sencer es conjurar en contra teva.

L’Arnau i la Renata són companys d’institut. En els dos casos, estan marcats per la tragèdia. L’Arnau intenta recuperar-se de pèrdua de la seva germana bessona, la Bruna, que es va suïcidar fa uns temps. També es va llevar la vida la mare de la Renata, la Cristina, quan ella només tenia cinc anys. L’ha pujat el seu pare. Els dos adolescents han d’intentar fer front als fantasmes personals, que quasi sempre els acompanyen. Qui sap, junts, potser seria una mica més fàcil sortir d'aquest pou que sembla no tenir fons. El noi, que vol estudiar medicina, es vesteix de dona d’amagat. La noia es canvia sovint el color dels cabells i de les ungles, com feia la seva mare. És la seva manera de cridar l’atenció? També vol ser mestre, com ella. Veurem si ho aconsegueix. Les millors fotos que la Renata li fa a l’Arnau, vestit de dona, els dissabtes a la tarda, a casa d'ella, les penja a Instagram.

Les “Galetes de mel i gingebre” –títol del llibre- les fa la Renata a la cuina de casa seva. Les ven a un forn per pagar alguna de les seves despeses. Per explicar-nos aquesta història de superació personal -que m’he llegit d’una tirada- l’Alba fa servir un llenguatge molt àgil, amb frases curtes, senzilles i contundents. És un relat profund, intens i molt visual. Els personatges són tan reals com la vida que s’escola entre els seus dits. S’han acostumat a sobreviure, sense fer-se més preguntes de les necessàries ni donar respostes. L’Arnau es vesteix de dona per recordar la Bruna. La Renata es veu sovint amb la mare del noi per recordar a la seva... i a l’inrevés... La relació dels dos adolescents és estranya i fins i tot diria que desigual. Implicacions de diferent intensitat. No acaben d’estar bé junts. No acaben d’estar bé separats. Estan fets un per l’altra, però encara no ho saben. I ja estan cansats de perdre!

“Des del dia que vam anar al Pedraforca, em miro la naturalesa d’una manera diferent.
Quan feia una estona que pujàvem, em vaig aturar en un revolt per veure totes les grans serralades que teníem al davant. Pertot hi havia cingles, boscos i cims amb llenques de neu. El sol del migdia tenyia la neu d’un reflex setinat de nacre. La pedra nua semblava alumini envellit.
Aquell paisatge em semblava tan emocionant i tan poètic que vaig desitjar amb totes les meves forces tornar a ser una nena i tenir la meva mare al costat perquè fos ella qui me l’ensenyés.
Havia anat a jugar amb la neu, amb ella?
Aquesta era una altra història que tenia per inventar-me, com la del Pintoxo”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy